L'últim dia de la guerra

La guerra per acabar la guerra” és el nom, potser irònic, però ben tràgic i llastimós, amb què es va anomenar la Primera Guerra Mundial, que va produir entre 9 i 11 milions de soldats morts, uns 23 milions de militars ferits i uns 8 milions de civils morts de gana o pels “efectes col·laterals” dels combats. El nom li va posar un escriptor de ciència-ficció britànic, H.G.Wells, en una sèrie d’articles que van aparèixer aleshores i que finalment van ser publicats en un llibre amb el títol The War That Will End War.

L’armistici, signat el dia 11 de novembre del 1918, complirà 100 anys demà, diumenge. Com diríem d’altres efemèrides, res a celebrar, sobretot perquè no fou més que una aturada d’hostilitats que es renovaria vint anys més tard amb conseqüències encara més devastadores. El curiós del cas és que la signatura del document va tenir lloc a les cinc de la matinada, però aquest establia que no seria efectiu fins a les onze del matí. Per quina raó el tractat va determinar aquest lapse de sis hores entre la signatura i la pau que establia? En fou responsable l’esperit quiromàntic i numerològic dels signataris? Pensaven Ferdinand Foch (general francès i comandant en cap dels exèrcits aliats) i Matthias Erzberger, representant l’imperi alemany, que la xifra rodona de les 11 hores del dia 11, del mes que fa 11 de l’any valia la pena? Eren conscients que durant aquelles sis hores moririen més de deu mil soldats?

Van dir que el lapse era necessari perquè la notícia arribés a tothom, a cada lloc de comandament i a cada trinxera, perquè el silenci de les armes fos simultani. Però era mentida. De fet, els comandaments d’ambdós fronts sabien feia quatre dies que la pau era imminent, des que els alemanys havien enviat una delegació a cercar l’armistici. Però això no va distreure aquells que van cercar un darrer i sagnant moment de glòria, just abans de l’hora. Quantes preguntes naixen d’aquest instant... Abans de les 11, matar l’enemic era patriòtic heroisme; matar-lo després de les 11 era assassinat.

És terrible la banalització de la mort que fan tant aquells que la provoquen amb les armes com els polítics que juguen amb les vides dels ciutadans igual que fan amb les peces, innocents i ignorants, d’un tauler d’escacs.