Per Nadal, cada ovella...

L

a meva filla torna dilluns a casa. Ella pertany a un col·lectiu cosmopolita per a qui el món sencer és la llar i alhora mercat de treball. Arreu ha estudiat, viscut, fet amics i estimat. Però només té una casa, el lloc on va néixer i on li van créixer les ales amb què ha après a volar. Com ella són milers els joves que viuen i treballen a l’estranger. Joves preparats, en l’educació dels quals el país –i els seus pares, en primer lloc– ha invertit molt, a fons perdut. Ho dic així perquè, de moment, no se’n pot esperar retorn. En efecte, no tenim gran cosa per a ells, ni els podem oferir un futur millor que el present dels seus pares. Ara, i amb comptagotes, accedeixen a feines mal pagades i a contractes en precari, això tant a les empreses privades com a les públiques, on són carn de substitució i interinatge eventual. Als pares no ens preocupa el retorn que eventualment ens provingui dels fills: en tenim prou de saber de la seva prosperitat, autonomia i felicitat. Però el país s’hauria de preocupar de veure tanta riquesa –no n’hi ha de més preuada que el capital humà– que se’n va per no tornar.

La il·lusió que tenen tots els pares és que els seus fills sàpiguen més que ells, visquin millor i siguin més feliços. No és pas una utopia. Crec que els meus pares, i els pares dels meus pares han viscut aquesta experiència. Ara penso en la padrina, que als 10 anys ja feia de minyona. Anà a escola el just per aprendre a llegir, però va poder veure el seus néts anar a la universitat i poder triar vida i ocupació. Ara llegeixo informes dramàtics que diuen que la taxa de desocupació juvenil és del 29,4%, molt al davant de la del 17,2% de la població total. Els informes afegeixen que, quant al treball temporal, el 27% dels joves entre els 16 i els 29 anys només troba feines a temps parcial, davant del 15% de la resta de la gent. Algú dirà que aquests joves, amb el temps i una canya, guanyaran més i tindran més estabilitat. Però això, ara, no passa de ser una ingènua esperança. La crisi econòmica ha passat però la crisi social roman. A les societats els costa molt de guanyar drets per als seus membres. Per això, cada pas enrere –i el que vivim és això, tant en termes econòmics com polítics– ha de ser viscut com un fracàs.