This is the real Spain

Si jo escrivís un titular que digués: “Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Pyongyang (Corea del Nord) un congrés internacional de dictadures. El president del govern espanyol no hi ha assistit”, dirien que estic qualificant de dictadura el regne d’España. Si llegim bé el títol, no diu pas això. Encara que les dues frases fossin vertaderes, posem per cas, això no voldria dir que Sánchez no hi ha anat només per qüestions d’agenda. També hi hauria la possibilitat que, en realitat, no hi tenia res a fer, atès que España no és una dictadura, oi? I el mateix podrien dir els presidents de Dinamarca, Holanda o Bèlgica. On està, doncs, l’equívoc del titular? Es troba en la simple juxtaposició de dues frases: “Congrés internacional de dictadures” i “España no hi assisteix”. Dient la veritat es pot estar suggerint una mentida..., o no. Facin la prova amb altres frases com: “Ahir fou la reunió anual de corruptes a Madrid: Rajoy no hi era.”

Si les juxtaposicions malintencionades suggereixen missatges molestos, els titulars de la campanya “This is the real Spain” generen una incomoditat tan o més gran. És clar, em refereixo al primer vídeo amb el qual el Ministerio de Asuntos Exteriores vol contrarestar la imatge negativa d’España que projecta el moviment independentista. Al vídeo, diversos personatges (Ana Botín, la del Santander, els 2.000 milions a Suïssa) reciten frases com que España és inclusió, diversitat i progrés, o España és un dels països més oberts del món, o España és una democràcia real, i també “tenemos distintas lenguas, culturas”, etc. (que no es respecten). El millor, per bé que inquietant i torbador, és la reiteració que “España aparece como un país libre”. Per cloure, surt Isabel Coixet dient: “No hay nada tan valioso como la verdad”, se suposa que es refereix a les frases anteriors. Confesso que si em punxen, no sagno. Després de veure el vídeo, allò de “país libre” i de la “verdad” mentre tinc a la retina les imatges del trasllat dels presos polítics, no ho he paït bé. D’altra banda, gairebé m’ha fet pena, per l’intent patètic d’España esforçant-se per enganyar l’opinió pública mundial sobre “the real Spain”. I alhora m’he alegrat: han d’estar molt desesperats per fer el ridícul d’aquesta manera.