Sexualitat reprimida

Fa uns anys, en el context d’una conversa sobre els vicis i passions humanes, vaig dir que la gola és la vàlvula d’escapament de la castedat. Un capellà present va esclafir a riure. El vam acompanyar a gust. Entre els presents hi havia gent casada que, igual que el sacerdot, tenia un cert sobrepès. De la frase irònica d’aleshores no se’n pot treure la conclusió que les persones compensen l’abstinència sexual amb la golafreria. Sí que es pot dir, tanmateix, que reprimir alguna de les grans passions humanes sempre té conseqüències.

Des de fa temps, el tema dels abusos a nens i també a monges per part de clergues i capellans (fins ara, cap monja no ha estat acusada) no fa més que ocupar-nos i preocupar-nos. Aquests dies, la conferència que té lloc al Vaticà tracta de posar-hi remei i prevenir que es produeixin de nou. És un fet que en aquest tema, com en tots, paguen justos per pecadors, i que la immensa majoria dels membres de l’Església, arreu, són perfectament innocents. S’han assajat explicacions de tota mena: s’ha parlat d’abús de poder, d’homosexualitat i també de celibat. La tesi de l’abús seria coherent amb la dada que fets d’aquesta mena es donen arreu: entrenadors que s’aprofiten de nedadores, atletes..., que tenen al seu càrrec i que es prevalen de la confiança i l’ascendència que tenen sobre elles, sense excloure l’amenaça i la intimidació. La tesi de l’homosexualitat sosté que força individus, incapaços de trobar lloc en un context masclista i discriminador, haurien cregut trobar en l’Església un (fals) refugi. Però això no explicaria els abusos a monges o dones en general, que només tenen sentit en un context general d’abús i de sexualitat reprimida.

L’Església exigeix el celibat als seus membres. Crec que en cap cas aquest celibat és imprescindible per dur a terme amb eficàcia les tasques institucionals, com prova l’existència de religiosos casats d’ambdós sexes en altres organitzacions. Ignoro si el problema, admès pel mateix papa, s’acabaria amb l’anul·lació del celibat obligatori i el permís de casar-se, ep!, elles i ells, com s’escaigui, si convé. Al capdavall, ho va dir el mateix apòstol Pau a Corintis 7.9: “Si no es veuen amb cor de dominar-se, que es casin. Val més casar-se que cremar-se.”