Jura dir la veritat...

Només sé que no sé res” és una màxima filosòfica. Sòcrates deia que únicament qui reconeix la pròpia ignorància es troba en el camí que condueix a la saviesa. I tenia raó, els més ignorants, en realitat, són aquells que es creuen tan llestos que ja no els cal aprendre res ni escoltar ningú. No vull dir amb això que Zoido, Soraya Sáenz i Rajoy tinguin un autèntic esperit filosòfic, per bé que les seves respostes, com a testimonis del tribunal que prejutja els presoners polítics, ho puguin fer pensar.

“Vamos, no conocía este detalle...; No lo recordaba, pero...; No tengo ni idea; No lo sé; No me consta; La verdad es que no tengo ahora mismo recuerdo que hubiera una conversación de este tipo; No sé a lo que se refiere; Lo de las manos levantadas y golpear, pues no lo sé…; Yo lo desconozco porque esto forma parte ya de los operativos y yo ahora mismo no tengo constancia.” Són algunes de les respostes, diguem-ne “socràtiques”, de l’exministre de l’Interior. Ell, que va visitar el “Piolín” i va compartir ranxo amb els bastonejadors a venir, diu que no sap res de l’operatiu policial “a por ellos”. Només a la pregunta: “¿Priorizaron la seguridad los cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado del dia 1 de octubre?” Respon amb un “Sí” clar. I simultàniament, Marchena prohibeix a les defenses mostrar vídeos –que tots tenim presents– que farien passar per mentider el ministre. Soraya no li va darrere, a les mentides i evasives habituals hi afegeix el matís –amb la boca torta– d’una palesa alegria maligna. I Rajoy, per no saber, no sap ni qui ni per què va donar l’ordre d’aturar la violència de la policia contra els votants. Ai, si no fos perquè sé que el primer consell que donen els advocats als seus clients culpables és d’al·legar ignorància o oblit davant de les preguntes que els poden perjudicar, pensaria que, cert, som davant de filòsofs i no d’incompetents, cínics, malvats i pocavergonyes.

Tot plegat fa un contrast sagnant amb Jordi Cuixart, el més digne i valent dels presoners polítics. En un mot, amb el seu gest dóna sentit al que va anomenar “l’exercici de desobediència civil més important fet a Europa, una protesta”. I sí, té raó, n’hauríem d’estar orgullosos. I sí, davant de la injustícia, ens assenyala el camí a seguir.