El cos de l'esperit

Pot un ateu admirar Notre-Dame? Pot un musulmà, un budista, un animista plorar pel mal patit per la catedral parisenca? La resposta és fàcil: sí. I l’Estat francès, per què està de dol nacional? Per quina raó el seu president, quan es va declarar l’incendi de dimarts, va dir que tota la nació estava emocionada i que parlava en nom de tots els catòlics i també de tots els francesos...? Textual: “Com tots els nostres compatriotes, estic trist en veure una part de nosaltres que es crema.” Val a dir que França ha desamortitzat dos cops els béns de l’església: el 2 de novembre del 1789, al mig de la Revolució, a través d’un decret; i el 9 de desembre del 1905, a través d’una Llei de separació de les esglésies i l’Estat, laic per si feia falta consignar-ho. En qualsevol cas, la resposta continua essent igual de fàcil: és perquè l’Estat francès, més enllà de les despeses de la reconstrucció i de la pèrdua econòmica que significarà perdre els 13 milions de turistes que visitaven el temple, considera que la catedral és patrimoni artístic, una obra d’art. I així, igual que l’ateu, el musulmà o el budista, l’aprecia pel seu valor estrictament estètic. Des d’aquesta perspectiva es pot també entendre que la Passió segons Sant Mateu de Bach, les epístoles de Pau de Tars, el Crist de Velázquez o el Rèquiem de Mozart tenen molt en comú. I és la inspiració cristiana de totes aquestes creacions artístiques que tothom pot admirar. Aquest fenomen s’anomena “culturització de l’herència cristiana”. Ho explica molt bé Ferran Sáez Mateu al seu llibre El cos de l’esperit, en el qual defineix el concepte de la següent manera: “És la possibilitat de transformar un llegat religiós en una manifestació cultural de prestigi que, sense estar escindida o desvinculada del seu origen, resulta autònoma com a manifestació cultural.” El més interessant, i alhora la clau de volta de l’assaig, és que el seu autor prova de mostrar com els referents de l’Evangeli s’han encarnat en objectes culturals, que són creats o contemplats i gaudits a través del cos. Així, aquests universos simbòlics, fets art, necessiten una oïda per sentir-los, posem Bach de mostra; uns ulls per llegir-los, posem l’Idiota de Dostoievski; uns peus per recórrer-los, posem Notre-Dame...