La merda, a casa dels altres

Vostè voldria un abocador de residus industrials a la porta de casa? Segur que la resposta és un no rotund. Imagini què diu la gent d’Almatret, Maials i Llardecans, que el tindran a tocar, molt més a tocar que el municipi on s’ubicarà “oficialment”, que és Riba-roja d’Ebre. Ja se sap, la merda –i més, si no és pròpia– ben lluny de casa, millor si pot ser davant de la porta del veí.

També els pobles de la Ribera d’Ebre: de Flix en avall, Benisanet, Ginestar, Miravet... estan indignats. Saben prou que la presència de l’abocador implica una requalificació de la comarca: allà on havien apostat per una producció agrària de qualitat i amb denominació d’origen, on maldaven per potenciar el turisme i s’esforçaven a fer atractiu el territori per tal de no perdre més població, ara trobaran, un cop més, la trista notorietat de la contaminació. Com si no fos prou la central nuclear d’Ascó, la bassa de residus químics de Flix i l’abocador de Tivissa.

Vint anys separen els projectes d’abocador de residus industrials d’Oliola (la Noguera) i Riba-roja d’Ebre (Ribera d’Ebre). Dues comarques allunyades, però amb característiques comunes, que defineixen una categoria: abocadors industrials en zones rurals justament mancades d’indústria, baixa densitat poblacional i, sobretot, pocs costos “electorals”. Concorre, també, el caràcter ocult –fins al darrer moment– de la tramitació del projecte, exposició pública, etc. No debades tothom és conscient que posar un abocador ple de residus altament contaminants implica la condemna del municipi. Hi ha diferències, però. A Oliola, tots els veïns estaven en contra de l’abocador i l’alcalde va ser inhabilitat judicialment per haver inflat el cens amb persones d’altres municipis (treballadors de l’empresa que havia de construir i explotar l’abocador). A Riba-roja s’han encarregat d’enllepolir els ciutadans amb la promesa d’uns quants llocs de treball i diners per a la cessió de l’espai. L’oposició ha hagut de venir de les poblacions veïnes, que patiran la pudor, la devaluació de la qualitat del l’aire, la dels productes agraris..., i cap avantatge. El pitjor és la constatació que el camp, idealitzat pels “pixapins” com a lloc de repòs, com a jardí fora ciutat, hom el vol convertir només en la seva latrina.