CAVE CANEM
¿Por qué no te callas?
Recorden? Aquesta “pregunta”, en to altiu i prepotent, com de mestre a criatura, li va fer el rei Juan Carlos de Borbón a Hugo Chávez. Era el 10 de novembre de 2007 en ocasió de la XVII cimera de les Amèriques, on participaven totes les excolònies d’España. El Borbó va trencar el protocol bàsic, ja no de les relacions diplomàtiques –van ser suspeses durant 8 mesos– sinó també de la bona educació que exigeix tot diàleg civilitzat. Al seu parer, allà “calia” imposar-se a l’altre ni que fos a cop d’interjecció. La frase, més aviat ordre casernària, va ser tema de conversa arreu del món i tots els mitjans van fer-ne tertúlia. No debades resultava inèdit que un cap d’estat convidat com a observador trenqués sobtadament el diàleg polític. A ningú no li escapava l’enorme impacte simbòlic de tot l’afer, això és, la dominació espanyola de Venezuela i de tots els països representats a la cimera, fins a la data de les respectives independències. Era ben clar, el rei no preguntava sinó que renyava Chávez; el “posava al seu lloc”, com van córrer a dir tots els diaris del règim. Aquest tractament contrastava amb la premsa internacional, que no podia creure que un rei “aparentment modèlic i democràtic” malgrat la forma com havia adquirit el càrrec, gosés captenir-se com un pinxo de discoteca en una reunió internacional. En canvi, la premsa espanyola feia evident quina concepció del diàleg polític té l’Estat: poc més que una manera atenuada de donar un cop de garrot al dissident o a qui diu allò que no està disposat a escoltar. Recordo quan l’Estat deia, parlant d’ETA: “Sense violència es pot parlar de tot.” Semblava una professió de fe autèntica en el diàleg. Al capdavall, un estat democràtic no podia parlar amb uns assassins. Aviat es va veure que la promesa s’esvania tan bon punt es van donar les condicions que l’havien de fer possible. Aviat veurem les resultes d’una política estatal que esgrimeix el codi penal contra qui vol parlar del que no toca. Del judici als presoners polítics el que més clar queda és que amb el referèndum volien obligar l’Estat a dialogar. Ara es torna a fer evident que no és la violència que impedeix el diàleg. A España l’ordre és sempre diferent: és quan hom vol parlar-hi que respon amb violència.