La submissió o la vida

Los hermanos fueron criados para ser hombres. Ellas habían sido educadas para casarse. Cualquier hombre serà feliz con ellas, porque han sido criadas para sufrir.” Són paraules de la mare del narrador de Crònica de una muerte anunciada (1981), de Gabriel García Márquez. La descripció escauria a moltes dones educades a España durant el segle XX. Aleshores hi havia menys crims masclistes, en primer lloc perquè no es comptaven com a tals. “Un hombre mata a su mujer por celos” era la descripció habitual, i no se’ls atorgava cap consideració especial. En segon lloc, perquè les dones “criades per a patir” per l’educació masclista tradicional, no es queixaven mai de les humiliacions o dels maltractes que rebien de les seves parelles perquè havien assumit que el seu paper era complaure-les i sotmetre-s’hi. Fet i fet, això, d’una manera o altra, i en alguna mesura, ha durat fins ara. La Macroencuesta de Violencia contra la Mujer de 2015 deia que el 44% de les que pateixen violència de gènere prefereixen no denunciar perquè el dany “no és suficientment greu”. És clar, doncs, que són perfectament assimilables a les citades germanes Vicario, de la novel·la de Márquez.

Hi ha mil dones mortes, assassinades pels seus marits, amants, nuvis i companys de vida, des que es van començar a comptar, l’any 2003. Al segle XX en deien “violència domèstica” i sé casos de dones que, plenes de blaus i esgarrapades, anaven al quarter de la Guàrdia Civil, on eren escoltades fins que declaraven que l’agressor era el marit. Llavors els deien: “Vuelva a casa y entiéndase con su marido.” Amb penes i treballs es va reconèixer que la violència de gènere en realitat era “violència masclista”, perquè és sempre unidireccional. Com que el terme sonava dur, es va acceptar finalment el de “violència de gènere”. Però això no sembla bé als feixistes i ultramasclistes de Vox a la Junta d’Andalusia. I els seus col·legues Cs i PP, amb qui negocien els pressupostos, ja han acceptat la substitució del concepte –fins ara assumit– de “violència de gènere” pel de “violència intrafamiliar”, que no pretén altre que minimitzar i negar l’existència d’una violència estructural, física, psicològica, econòmica i política, que pateixen les dones pel sol fet de ser-ho.