'Cumpleanys' o 'aniversari'

Abans, el maltractament a la nostra llengua provenia gairebé exclusivament de la ignorància. La gent deia bassura en lloc de deixalles, bocadillo per entrepà, colilla per burilla, lío per embolic, pessadilla per malson, tontería per bajanada, vistasso per ullada o xist per acudit. Bé, i ara la inefable Rosalía ha posat damunt l’altar de la popularitat el cumpleanys, per aniversari.

El mal ús, tant adés com ara, és clar, no acaba amb els mots castellans que usem en lloc dels propis, hi ha també les importacions semàntiques, com provar un aliment en lloc de tastar-lo, donar classe per fer-ne. A tocar hi ha l’ús de les construccions castellanes: tinc que fer, res que dir, etc. Construccions que ja tenen una llarga història (de fet, moltes ja eren presents en el català prenormatiu). La novetat, que ja no ho és tant, són les importacions no forçades del castellà, ara ja molt comunes a Barcelona, presents sovint als programes i tertúlies de TV3, que s’estenen arreu sense aparent aturador. Exemples dels mitjans, els que calgui: “Ha de quedar en llibertat quan abans”, calc exacte del “cuanto antes”; “a Oliola tenen nou”, entesos, tenen nou graus de temperatura; però la frase, que formava part d’una enumeració, exigia dir “a Ponts tenen 10 graus, i a Oliola en tenen nou”; “al dia següent es constituirà la Diputació”, quan volen dir “l’endemà”; “Marc Márquez s’ha caigut al revolt”, per “ha caigut”.

El cumpleanys de Rosalía no és rellevant en aquest mapa que dibuixo. Sí que ho és, en canvi, parlar de l’ús social de la llengua catalana i del context polític en què aquesta malviu. Així, el fet que Rosalía canti una cançó en català és inqüestionablement bo per a la llengua. Ser llepafils amb l’eventual incorrecció és sobrer. És necessari, tanmateix, tenir present que els catalans som forçats a un bilingüisme en què només una llengua i una cultura reben protecció del Regne d’España, on el procés de substitució del català pel castellà passa, com s’esdevé en contextos colonials, per la subordinació d’una llengua a l’altra i per la dialectalització de la llengua minoritzada. Si no volem que la llengua de Fabra acabi en patuès del castellà ja cal que ens calcem. I la millor sabata és aquella que es pot dur cada dia, festiu i feiner, arreu.