Arqueologia del racisme

J

o no veig el color de la gent”, diem les persones que no ens considerem racistes, que pensem que el color de la pell no hauria de comptar mai en cap equació social o personal. Ara, voldria saber, amb la mà al cor, quantes d’aquestes persones, si tinguéssim un pis per llogar, no tindríem en compte l’ètnia dels inquilins. Què pensaríem si la nostra filla es volgués casar amb un negre, un marroquí o un xinès? Tots tenim prejudicis, admetem-ho, i costa molt desfer-nos-en, no basta amb la racionalitat.

Com es deuen sentir les persones sobre les quals tenim prejudicis d’alguna mena? Com deuen viure el fet de no ser acceptades i tractades com les altres? Vostè creu que, si no es reboten, és perquè admeten la justesa del prejudici? S’han fet molts experiments escolars sobre com aprenem a ser racistes i a discriminar. Pari atenció, un d’aquests és com segueix: una mestra entra en una classe de primària i pregunta als nens si creuen que tots són iguals. Ells responen que, naturalment, tots són iguals. A continuació ella els diu que les persones d’ulls blaus són millors i més intel·ligents. “Jo mateixa tinc els ulls blaus, i sóc la vostra professora.” Un alumne diu: “Mon pare té els ulls marrons i no és pas tan tonto”, “Sí”, replica la professora, “però això pot ser una excepció que només confirma la regla”. I segueix argumentant la seva tesi amb exemples de savis coneguts que tenien els ulls blaus. Els alumnes, després de posar alguna objecció, no saben què dir. Tot seguit, la mestra els diu que els nens i nenes de la classe que tenen els ulls blaus avui tindran cinc minuts més de pati, mentre que els que els tinguin marrons no podran sortir. Els d’ulls marrons protesten, troben arbitrària la mesura. “Per què nosaltres no podem sortir i els altres sí?”“Doncs perquè teniu ulls marrons, vet ací, i sou pitjors que els altres.”“Això és injust”, diu un nen. “Avui, els d’ulls marrons dureu mocadors al coll perquè de lluny puguem saber què sou, a més, no podreu jugar amb els d’ulls blaus”... Algú de la classe insulta un altre. Li diu: “Ulls marrons, ulls marrons!” Aleshores la mestra, que s’ha adonat de la rapidesa amb què tothom ha normalitzat la discriminació, atura la classe i els fa rumiar a tots una estona. El convido a participar...