Han prohibit les paraules

Prohibint les paraules volen prohibir el pensament. La Junta Electoral Central impedeix que s’usin conceptes que desafien el punt de vista del poder. El poder, quan és feble, no té por només dels actes. També les paraules li fan basarda, perquè són l’expressió dels pensaments que poden dur a l’acció. Així, els estats (presumptament) democràtics, que fins ara havien assumit el catàleg de llibertats fonamentals: reunió, opinió, expressió i moviment, inicien el pendent relliscós que els du a convertir-se en dictadures.

El Reino de España ja fa camí per esdevenir un estat totalitari, el model perfecte del qual fou descrit per George Orwell a la novel·la 1984. Allà és el Ministeri de la Veritat* ­­(s’ocupa de les mentides), aquí és el Ministeri de l’Interior i els seus acòlits: TS, TC i JEC, que s’ocupa de la repressió, de la reescriptura de la història i la restricció del pensament. Al llibre d’Orwell, la primera activitat del Miniver* és ajustar la història escrita a les circumstàncies canviants. Si un dirigent del partit únic, molt important un dia, cau en desgràcia un altre, és fet desaparèixer de la premsa escrita i dels llibres d’història, com si no hagués existit. Ara bé, l’obra mestra del Ministeri és la Newspeak o Novoparla. Es tracta d’una nova llengua que s’imposa a tothom. Cada any el seu diccionari té menys paraules perquè els seus creadors esporguen el llenguatge per deixar-lo en els ossos; la finalitat no és altra que limitar l’abast de la intel·ligència, estrènyer el radi d’acció de la ment, fent impossible el crim de pensament. Quan ja no existeixin conceptes com llibertat, hom ja no podrà dir que la llibertat manca o que en vol més; la llibertat ja no es podrà pensar tampoc perquè les persones ja no tindran la paraula amb què fer-ho. Que no era això el que pretenia el franquisme? No és aquest el somni humit de tot dictador?

L’España hereva de Franco aspira al mateix. El darrer dictamen de la JEC, en què prohibeix que TV3 usi paraules com ara “presoners polítics”, diu explícitament que així s’evitarà que l’espectador arribi a “la conclusión falsa que, en efecto, existe un gobierno legítimo en el exilio, o persecución política de los consejeros”. Justa la fusta: si les paraules no hi són, les coses tampoc.