Mare, m'han buidat l'ull

El terme violència, si fem cas de l’ús que en fan els mitjans de comunicació del Reino de España, ha ampliat molt el seu significat. Segons el Tribunal Suprem, s’aplica a manifestacions pacífiques plenes de iaios que, passivament, impedeixen a la policia rebentar a cops de mall portes de vidre d’instituts i escoles. S’aplica també, amb l’afegit dels adjectius intimidatòria i sediciosa, a la mera presència física multitudinària en un lloc, amanida amb cançons com L’Estaca i Diguem no. Sens dubte, la destrucció del mobiliari urbà és violència contra les coses, una violència que no escau gens al moviment independentista, que tothora i arreu s’ha mostrat civil i pacífic. Ara, en res no és comparable aquesta destructivitat –d’altra banda, només atribuïble a quatre eixelebrats, i probablement a vint-i-cinc infiltrats i uns quants gamberros aprofitaocasió– amb la violència armada –aquesta sí, d’escopetes, porres extensibles i defenses– de la Policia Nacional i, ocasionalment, dels mateixos Mossos. Aquesta sí que és violència, perquè a dreta llei, el terme només és aplicable a la que s’exerceix contra les persones. “Mare, m’han buidat un ull” és el vertader crit d’angoixa per un mal irreparable. Aquell a qui una bala de goma ha fet orb, ho serà per sempre. Qui ha perdut un testicle d’un cop de porra, no el recuperarà. Se’m dirà que, si l’Estat és l’únic que pot exercir la violència legítimament, és perquè aquesta violència, que en si és sempre un mal, és tanmateix un mal necessari, car la seva finalitat és mantenir l’ordre públic. Cal respondre-hi que l’ordre públic és sovint destruït justament per aquells que proclamen defensar-lo. L’única violència de l’u d’octubre del 2017 va venir de la policia. I, en segon lloc, que si la violència policial és un mal necessari, de l’estil del que et fa el cirurgià quan t’obre el cos per operar-te, cal que estigui ben justificada, no fos cas que sigui pitjor el remei que la malaltia.

En fi, volgut lector, no faci cas del fals relat que ofereixen els mitjans de comunicació estatals. Obri els ulls i miri, i admiri, les cinc marxes que ahir van confluir a Barcelona. Això i no pas cap relat delirant de les clavegueres de l’Estat, és l’únic que representa el moviment per la independència.