Whiskey on the rocks

Si Déu ens hagués volgut abstemis no hauria donat (mal) exemple del contrari, convertint l’aigua en vi.” Així argumenten alguns defensors de la beguda, de la beguda espirituosa, és clar. L’argument és fàcil, surt de l’Evangeli de Joan 2: 1-12, que relata les bodes de Canà. Començo així perquè ahir, a les 12.00:01 de la matinada, feia 100 anys de l’aprovació de la coneguda Llei Seca americana (Volstead Act), que prohibia la fabricació, venda i distribució de begudes alcohòliques. Llei que catorze anys després seria abolida amb un saldo galdós. Cert, el consum de begudes alcohòliques s’havia reduït, però al preu d’enriquir fabulosament la màfia i augmentar la violència criminal. Un altre efecte, més corrosiu i durador, fou l’increïble augment de la corrupció policial, judicial i política. Charles C. Fitzmorris, cap de policia de Chicago (recordin, on campava el famós Al Capone) va arribar a dir que el seixanta per cent dels seus policies es dedicaven a col·laborar en el gran negoci de la venda i distribució d’alcohol.

És una dada curiosa que el whiskey Jack Daniels, un dels més coneguts arreu, produït íntegrament a Lynchburg, no es pot prendre en cap dels bars de la localitat ni vendre en cap de les seves botigues. Linchburg pertany a un dels 20 comtats de l’estat de Tennessee, on encara és parcialment vigent la Llei Seca. L’anècdota il·lustra el fet que la lluita contra el consum d’alcohol en alguns llocs continua, encara, al vell estil: el de la simple prohibició. I no és pas que el problema no sigui gros: a banda de les múltiples derivades en forma de cirrosis, càncers i accidents de trànsit, el consum d’alcohol es troba present en la majoria de les agressions sexuals i de violència de gènere.

És evident que l’abús d’alcohol és perjudicial per a la salut i que, sota la seva influència, les persones posen en perill la vida dels altres (si condueixen) i troben fàcil excusa, desinhibició o estímul a les barbaritats que fins i tot sobris tenen voluntat de cometre. I és evident, alhora, que la fórmula prohibitòria i sancionadora (fins i tot amb penes de presó) és necessària. Amb tot i això, és clarament insuficient. No tinc més ni millor recepta que l’educativa. Quan ens hi posem, seriosament, com a col·lectivitat?