Alegria maligna

Els humans ens alegrem i ens entristim quan considerem l’èxit o el fracàs de les nostres accions i també quan ens comparem amb els nostres semblants. Per això, és clar, no sentim enveja d’un lleó encara que sigui més fort que nosaltres, ni tampoc envegem l’alçada d’un pi. Només podem envejar allò que considerem igual: els altres éssers humans. I justament per això de vegades experimentem aquesta passió trista.

L’enveja és una tristesa que neix de la consideració de la bona sort, de la intel·ligència, del bon fer i dels èxits dels altres, quan són èxits que considerem immerescuts. Per això deplorem l’alegria que els causa. I per la mateixa raó, quan veiem que aquells a qui envegem fracassen (o els fan o els fem fracassar), ens alegrem.

Aquests dies he llegit gent que s’alegra del fet que el Major Trapero sigui sotmès a un judici, acusat de rebel·lió. Aquesta és una alegria maligna que neix únicament de l’odi contra aquell a qui primer s’ha envejat per les seves qualitats. Sovint, quan hom s’alegra del mal que li passa a un altre és perquè primer –tot i no reconèixer-ho– ha tingut sobrats motius per admirar-lo, però en lloc d’això l’ha envejat; en aquest cas, des del pou de la seva misèria personal, professional i política. Qui s’alegra de l’encausament de Trapero? Primer, els mal anomenats “cossos de seguretat de l’estat”. Trapero va posar de relleu, amb l’eficàcia de la seva intervenció i la dels Mossos, la implicació de l’Estat (per acció i per omissió) en l’atemptat del 17 d’agost del 2017. I va evidenciar, per contrast, la inèpcia supina de PN i GC. Aquests cossos policials van adonar-se de l’avantatge qualitatiu que els duia la policia catalana, el qual causà la seva enveja i de retruc el seu odi. I després el seu afany de destruir l’objecte del seu odi. Tot plegat s’ha pogut observar al llarg del judici els líders polítics, gairebé íntegrament (mal)fonamentat en els informes falsos de la GC. I segon, també s’alegra l’Estat Español, per a qui Trapero representa la policia d’un altre estat possible a qui hom enveja, odia i tem fins i tot abans que hagi pogut nàixer. Sàpiguen-ho, l’alegria per la desgràcia d’un altre (i més quan la provoca el propi envejós) és un signe de feblesa, i alhora, de malignitat de l’esperit.