Adéu, vida meva

Hem de viure tant com es pugui o tant com calgui? Som “propietaris” de la nostra vida i podem decidir “plegar de viure”? O no tenim aquest dret perquè, en realitat, només som usufructuaris del nostre cos? Hem de ser víctimes involuntàries de l’acarnissament terapèutic que pot estirar –ben dolorosament– els nostres dies o podem decidir que no ens apliquin cap tractament i, eventualment, que ens sedin, per estalviar-nos el patiment i escurçar l’inevitable? Són preguntes que hom es planteja un dia o un altre, més tard que aviat, i normalment a través de persones interposades. És el pare qui agonitza entre patiments, és la mare malalta d’Alzheimer que hi és i alhora ja no hi és... I hom es pregunta si vol morir d’aquesta manera, i si no seria millor caminar fins a la mort en lloc d’arribar-hi arrossegant-se.

Dimecres l’ABC obria portada amb el titular (fals, com és habitual) que “Holanda aprovarà una pastilla letal per als més grans de 70 cansats de viure”. Així hom banalitzava el tema i alhora el feia cridaner. Es donava a entendre que a Holanda havien de repartir píndoles verinoses per facilitar el suïcidi amb la mateixa displicència que hom reparteix somnífers. En realitat s’està examinant la possibilitat d’ampliar la llei d’eutanàsia del 2002. Ara, per tal que li sigui aplicada per part d’un metge, hom ha d’estar malalt, patir dolors demostrables i mostrar constància en la seva decisió de morir. Hi ha debat entre els que creuen que l’ampliació de l’eutanàsia cap al suïdici assistit o cap a la “facilitació del suïcidi”, per bé que sigui supervisat mèdicament, obre un pendent relliscós. Alguns afirmen que facilitar la mort dels que la desitgen –cadascú amb les seves raons: malaltia, dolor, cansament– seria tant com estimular-los a morir. De fet, aquest darrer argument és pueril, i se’n fa ús cada cop que es tracta d’ampliar la llibertat dels individus. Ja es féu servir aquí quan es discutia la llei de divorci, o d’avortament, posem per cas. Com si la llei obligués a divorciar-se o a avortar, o a matar-se!

Jo trobo que en aquest tema ningú no té dret a pontificar. I cadascú sap el que més li convé. Ningú no té dret a prendre la vida a una altra persona, i de la mateixa manera ningú no té dret a prendre-li la mort.