La mort de l'escriptura

Cada cop més escrivim sobre teclats i pantalles. L’escriptura a mà s’ha convertit en una espècie en perill d’extinció. Però no tot està perdut: agafi la ploma, que llisca sobre el paper i que, cedint a la més lleu pressió, engreixa i aprima la cursiva. Agafi el bolígraf, que al seu dia democratitzà i universalitzà la cal·ligrafia. Agafi l’encara més humil llapis, amb el seu cilindre de grafit, sempre inestable, l’erosió del qual, per fregament amb el paper, produeix aquella taca que anomenem escriptura. Per a moltes persones aquesta habilitat és gairebé instintiva i, tanmateix, l’escriptura a mà no s’aprèn en quatre dies. Recorda quan, a l’educació primària, assegut en aquells pupitres de fusta, inclinats, havia de sucar la ploma al tinter de ceràmica? El mestre formava les lletres amb enganyosa facilitat, línia prima cap amunt, gruixuda cap avall. Però quan ho feia vostè, aquella “m” es resistia, el plumí s’enganxava al paper i deixava anar una gota de tinta que malmetia l’escrit. Quan dominava la tècnica, la frase, amb les lletres enllaçades de cada paraula, resultava esplèndida, com una filera de soldats marcant el pas amb uniforme de gala. Escriure a mà no solament inclou el braç, sinó també l’espatlla i sovint el cos sencer, i si no que ho diguin als pobres esquerrans, que amb l’antiga escriptura a ploma havien de fer contorsions per no envescar-se amb les lletres acabades de dibuixar. Ara sabem que l’escriptura a mà implica també el cervell, per l’íntima connexió nerviosa que hi ha amb les extremitats anteriors, i que fa que recordem millor allò que escrivim.

Aquests dies els meus estudiants s’examinen. Veure’ls exercitar-se amb els bolígrafs –ja ningú fa servir plomes– a contrarellotge, és un espectacle fascinant. Es veuen BICs rosegats, Pilots de tota mena, encara algun llapis (per a l’esborrany), i gairebé tothom porta típex líquid o en cinta, per a tapar les atzagaiades. Així com les paraules dites no es poden desdir, les escrites es poden refer. Les primeres són com la vida, que mai no té marxa enrere. Les segones permeten reviure i rectificar quan cal. Si els fos permès, els estudiants escriurien a la pantalla dels mòbils, o a la de les tablets, on hi tenen la mà trencada. És un dir, hi tenen el dit pelat.