Les vertaderes mentides

Quina diferència hi ha entre la veritat literària de les novel·les i la veritat de les cròniques i els reportatges que escriuen –o no– els periodistes? La ficció de les novel·les crea un món paral·lel al de la vida real i ens fa gaudir, riure i plorar. Així, la seva veritat, la seva autenticitat, és que són mentides. Però, on rau la veritat de la premsa escrita, el primer esborrany de la història, allò que un dia apareixerà a les enciclopèdies i que els nostres fills estudiaran?

Avui dia tothom al·ludeix al concepte de “veracitat informativa” com a ideal periodístic general, el sancta sanctorum de la veritat. I tanmateix, la distinció entre opinió i fets és molt difusa, difícil d’establir i problemàtica. De vegades, basta juxtaposar dues coses per donar a entendre una tercera: “Hi havia un congrés de lladres. Juan Carlos I no hi era.” Dient la veritat podem dir mentides. Per tant, la distinció és sovint ociosa. De vegades, sense dir cap mentida, la simple ocultació d’uns fets rellevants és faltar a la veritat. Els antics romans ja ho havien consignat en la seva definició de mentida amb valor jurídic, distingint entre suggestio falsi i supressio veri. Dir el contrari de la veritat i suprimir la veritat. La primera part no necessita explicació, però sí la segona: si simplement ometo una informació rellevant, menteixo o no menteixo? Segons el dret romà, menteixo igualment. La supressió de la veritat, quan hi ha un interès legítim a conèixer-la, és també una mentida. Així doncs, l’ocultació –sempre deliberada– d’informació als mitjans informatius és també una mentida. Potser no cal que els exigim allò que es demana als tribunals: “Jura dir la veritat, tota la veritat i només la veritat?”, perquè la premsa té tot el dret del món a decidir què és notícia i què no ho és, què posar en portada i què no. I, compte, la mateixa tria ja és una notícia, i segurament també és l’expressió d’una opinió. Però un cop parla d’un tema –en portada o en pàgines interiors–, el que no pot fer és ocultar part de la veritat. Aleshores menteix o enganya. Així doncs, com és que cap diari espanyol publica, ni que sigui en un breu, que l’exmonarca Juan Carlos I s’ha embutxacat 100 milions d’euros en comissions i n’ha estafat 50 a Hisenda?