Del 'campechano' al 'preparado'

ASancho I de Lleó li deien el craso perquè era tan gros que no podia muntar a cavall. Carlos II era el hechizado perquè hom atribuïa a la bruixeria la seva discapacitat intel·lectual i física. D’Enrique IV de Castella,

l’impotent, van dir que no havia consumat el seu matrimoni, però això sembla que només li passava amb la legítima. A José I, Pepe Botella, li van fer uns versos: “Pepe Botella, baja al despacho / No puedo, estoy borracho.” Com es veu, el poble trobava sempre la manera de remarcar la condició humana dels seus reis. Assenyalant-ne les flaqueses o exagerant els trets, com es fa a les caricatures, els súbdits compensaven la reverència amb l’escarni. Alguns sobrenoms, però, eren positius. A Alfonso II d’Aragó, l’anomenaren el casto, perquè no se li coneixien –era cosa estranya, també ara– fills fora del matrimoni. I un altre, Fernando III de Castella, el santo, fou molt devot, i cosa rara en un rei, diuen que sempre complia amb la paraula donada; també era llepaciris Felipe III, el piadoso, perquè es feia dir el rosari 9 cops al dia, un per cada mes que Maria va dur al ventre Nostre Senyor.

A Juana I de Castella li van dir la loca, perquè es va trastornar per les infidelitats de Felipe, anomenat el hermoso, que li van provocar una gelosia patològica. Felipe IV era el pasmado per la cara de babau, la papada caiguda i la mandíbula prominent. A Juan Carlos I, la premsa monàrquica li va inventar el renom de campechano, però li hauria escaigut també el de fratricida (com Enrique II de Castella), o el de sobornado, o millor el de pichabrava. Al seu fill, la mateixa premsa servil li ha inventat allò de preparado. Ves, potser li aniria millor el d’unionista, no pas perquè s’hagi esforçat a mantenir la “Unidad de Destino en lo Universal”, sinó perquè dimecres passat, quan feia el seu discurs, va aconseguir unir tots els ciutadans de bé en un enorme i sorollós concert de cassoles als balcons. Ara, la seva millor gesta li podria valer també el nom de parricida per l’assassinat simbòlic, social i polític del pare, fent oficial allò que tothom ja sabia, això és, que aquest és un comissionista corrupte, amb el propòsit evident d’evitar ser batejat, en justícia, amb els idèntics adjectius en rebre’n l’herència.