El cor impacient

Algun cop li ha passat que pel fet de sentir pena per algú s’hagi embolicat en una història de la qual no ha sabut sortir? Algú ha confós els seus sentiments de pena pels d’amor? És la pietat un sentiment d’amor cap als altres o té adherències de vanitat, de feblesa, de poder embriagador? No és l’ajuda que oferim una concessió interessada al nostre propi ego? Sobre aquestes preguntes punyents, inusuals, reflexiona tota la novel·la de Stefan Zweig La impaciència del cor.

Zweig explica la història d’un oficial de cavalleria novell que sent llàstima per una rica jove discapacitada, el qual es veu agafat per una xarxa que ell mateix es para, mogut pel noble propòsit d’alleujar la pena de la invàlida a qui, per inadvertència, ha volgut treure a ballar. Ell no vol pas seduir-la, però no sap evitar, per feblesa, que ella malinterpreti la seva galanesa i s’enamori d’ell. Però no tot és innocent en la relació: ella vol que li facin cas, vol sortir de la seva solitària gàbia d’or a través de l’amor; ell alimenta la vanitat pròpia amb l’admiració i reconeixement que obté, i alhora vol sentir aquell plaer especial que només prové de la consciència de la generositat, un plaer que coneixen bé, posem per cas, tots aquells que, sense afany de recompensa, participen en mil campanyes altruistes, ONG i similars. El problema és que amb els sentiments no es pot jugar, perquè la compassió és una arma de doble tall, igual que la morfina per a qui sent dolor. Aquesta al principi és un medicament, un auxiliar, però si no es dosifica i retira a temps, resulta un verí mortal.

El doctor Condor, que és el metge que té cura de la noia, sap que hi ha dues classes de compassió, una és feble i sentimental, i en realitat no és més que impaciència del cor per alliberar-se ràpidament de la penosa emoció que sent davant el dolor aliè. L’altra, que no és figaflor, és l’única disposada a arribar fins al final. Ell ho sap molt bé: s’ha casat amb una cega a qui no va poder curar, i a qui ha fet feliç convertint-se en els seus ulls. Pari compte, doncs, amb allò que l’impulsa a la compassió i a la generositat. Posats a dir, també amb la caritat. Recordi que els experts en el darrer tema ja deien, justament, que la caritat ben entesa comença per un mateix.