La violació d'Europa

Las hijas del Cid és un quadre que el pintor Dióscoro Teófilo Puebla va pintar el 1871. Mostra una escena del Cantar de mio Cid en què Doña Elvira i Doña Sol apareixen nues i lligades a un arbre de la rourera de Corpes després de ser segrestades i violades pels seus marits, els infantes de Carrión, que han actuat així per venjança. No és l’únic quadre sobre el tema, també hi ha el d’Ignacio Pinazo, del 1879, encara potser més explícit quant a la violència de l’escena. Si aneu al Prado, podreu llegir, del quadre de Teófilo Puebla, que el visitant pot admirar “la riqueza de su delicada gama cromática y el equilibrio de la composición, al igual que la blancura nacarada y sensual de las carnaciones femeninas, concebidas con un sentido pleno de las formas y un marcado idealismo en los modelos”. Els models, és clar, són dues dones maltractades i violades, però el pintor n’ha estalviat les esgarrapades, els blaus, la sang i tot l’horror.

Pot ser estètic un art que mostra la violència? Hom podria respondre que l’art en general representa la vida, amb totes les seves llums i ombres. I, tanmateix, resulta sorprenent el nombre d’obres que representen, de diverses maneres, la violència masclista contra les dones. Quadres de violacions, disfressades de segrestos, tants com vulgueu: El rapte d’Europa (anunciant la violació de la nimfa per part del déu Zeus), per Rembrandt, Moreau i Rubens. El rapte de les Sabines, el Rapte de les filles de Leucip, el d’Hipodàmia, el de Proserpina, els tres pintats per Rubens. Altres són més explícits, si més no amb els títols: La violació de Lucrècia, de Tiziano, o La violació d’Europa, del mateix autor, que finalment s’atrevia a dir amb totes les lletres quina era la realitat representada. Hom dirà que aquestes obres només representen escenes mitològiques, oblidant que la mitologia és el mirall que millor reflecteix la naturalesa humana. Tot plegat no seria més que una discussió sobre art i humanisme, si no fos per la constatació que l’art no és més que la vida, real i actual, de la meitat de les dones de l’estat, que manifesta haver patit alguna mena de violència masclista. I una de cada tres ha estat maltractada físicament, sexualment, psicològicament o econòmicament per una parella o exparella.