L'aliment de l'esperit

Aquest estiu he posat ordre a la meva biblioteca, ja convenia. Hi he trobat papers obsolets, documents que un dia vaig buscar sense èxit i llibres sepultats sota la pols dels anys. Ordenar no és únicament treure la pols i posar les coses al lloc que els correspon; significa també llençar, per tal de desfer-se de l’innecessari, superflu o caducat. Així, als prestatges vora el sostre he trobat llibres als quals ja no m’uneix res, el vincle que ens unia s’ha debilitat, bé perquè el seu temps ha passat o perquè se m’han tornat estranys. M’he preguntat: per què els conservo? És que els llibres són alguna cosa més que una fràgil estructura de paper imprès? Amb les preguntes ha vingut un record, el d’un breu assaig de Stefan Zweig on explica quan i com es va adonar de la importància dels llibres. Zweig estava de viatge en un vaixell italià que recorria el Mediterrani. Anava pràcticament buit i va conèixer un jove de la tripulació. Feia de mosso i donava gust de veure’l treballar. I com reia, i amb quin plaer l’escriptor escoltava el seu italià melodiós i gràcil, sempre acompanyat d’una gestualització viva i plena de gràcia. L’escriptor i el mosso es van fer amics; no debades tenia el xicot un talent natural per capturar els moviments de les persones i imitar-los, realitzant formidables caricatures sense aspror. Però, de sobte, un dia es va obrir un abisme entre els dos. El noi, que havia desembarcat a Nàpols, li va dur una carta perquè li llegís. Zweig, al principi, no entenia què se li demanava. Potser que li traduís de l’alemany o anglès, però no, estava escrita en italià. Volia el noi vanar-se del seu indubtable èxit amb les xicotes? No, el que passava és que, senzillament, era analfabet. Zweig mai no havia conegut ningú com Giovanni... La idea d’una persona que no tenia accés als llibres, a la cultura, el corprengué. Un diari, un llibre, no eren res per a ell, no sabia pas què fer-ne. Els autors immortals no tenien res a dir-li, i ni s’imaginava l’indescriptible plaer de la lectura i del coneixement. Com suportava que l’únic saber li arribés per l’orella?

Com ja han endevinat, no he llençat cap llibre, hagués estat com si a un vegà l’obliguessis a degollar un animal. Els he tret la pols i tornat al prestatge.