La síndrome de la persiana

La teva filla fuma, ja ho saps?” Amb aquestes paraules, els espietes de torn “avisen” els pares que els seus fills fan “malures”. Altres denúncies similars són: “La teva filla va amb nois, el teu fill no ha anat a l’escola, la teva dona té un amant/el teu marit té una querida, el veí llença les escombraries a deshores, el del cinquè no frega l’escala quan li toca...” Aviat s’incorporarà la següent: «Els del segon de l’edifici del davant de casa avui són set a dinar, i sé del cert que la parella no té fills i viuen sols; els veig des de la cuina de casa. Li asseguro, senyor Mosso d’Esquadra, que tinc proves del que dic. Ja els pot clavar la multa.”

No va de broma. Si hem de fer cas de la crida de Miquel Sàmper, conseller d’Interior, hem de denunciar els nostres veïns si observem que estan sopant amb més de sis persones o amb gent de fora del grup de convivència estable. Segons diu, es contempla una multa bàsica de 300 euros, i la multireincidència en la falta pot arribar a sancions de 6.000 euros.

El tema, com tots, té dos vessants: el primer és el representat per la quasi còmica però alhora tràgica i llastimosa figura de la senyora que espia el carrer amagada darrere la persiana del balcó o la cortineta de la finestra. Respon a la xafarderia universal de l’espècie humana, àvida de saber dels altres, d’un saber per saber que no té ni l’excusa del coneixement. D’un saber que només dona per al maliciós comentari de sobretaula i a la xerrameca del safareig. Les televisions han elevat l’anecdotari a categoria. Hi ha programes nodrits de tafaneries sobre els famosos –molts dels quals viuen exclusivament de les que generen– que alhora satisfan la curiositat insana de les legions d’ignorants que habiten el país.

El segon vessant és més seriós i transcendent, car té dimensió jurídica i fins i tot penal. És tan antic com les organitzacions polítiques i la seva tendència a vigilar i castigar. És un clàssic esmentar l’episodi de les denúncies anònimes que la Inquisició acceptava de particulars a fi de perseguir els descreguts, heretges i criptojueus, que servien tant per disciplinar dissidents o lliurepensadors com per controlar la població a través de la por. Compte! Tots els sistemes autoritaris n’han fet ús.