Parlo lleidatà, i què?

Alguna vegada ha estat discriminat pel seu accent, per les expressions o pel vocabulari que usa, vostè? No ha estat mai objecte de burla quan ha dit, posem per cas: “m'he arrofredat” en lloc del més normatiu refredat, o “tinc l'asgolfa plena d'andròmines”, o “a mi m'agraden les aulives”? Jo sí, i recordo la cara de bonhomiosa condescendència amb què el barceloní de torn entomava les meves “lleidatanades”. També recordo com l'individu estrafeia el meu accent provant de dir: “És que tu no pots amagar que ets de Lleide.” I jo pensava: “Bastrús, és que no vull amagar res. Sóc de Lleida, i no em sap cap greu. El meu accent és el que és, i les meves paraules són meves.”

La cosa no passaria d'anècdota si no fos perquè em consta que existeix una discriminació lingüística real i efectiva contra els parlants de la perifèria, com si només hi hagués un accent i un parlar normatius i acceptables. Sembla que en aquest estat, on el sistema legal-constitucional estableix el principi de jerarquia lingüística –hi ha una llengua de primera, el castellà, protegit, i llengües de segona, a la intempèrie– el mal exemple s'estén com taca d'oli. Així, alguns parlants de les llengües de segona, com el català, també discriminen els que xerren amb accents particulars com el lleidatà, o el de la Franja –aquests deuen ser de tercera–. I el pitjor és veure, vaja, sentir, com alguns lleidatans, com si els fes vergonya, amaguen l'accent quan són a Barcelona, i especialment quan parlen en públic. No fos cas que es pensessin que són de poble. I és que és difícil mantenir-se ferm menystenint el prejudici, quan saps que, en igualtat de condicions, i en una feina de cara al públic, abans escolliran un que parla “xava” que no pas a tu, que fas tuf de la Noguera o de la Ribera d'Ebre.

Fa temps, una amiga em va preguntar si el títol de la meva secció era una crítica irònica al parlar del Barcelonès (vaja, dels pocs que hi parlen català, devia voler dir), perquè això de “cave canem” sembla com si diguessis: “que bé que anem” amb pronúncia de Can Fanga. En realitat el títol reprodueix la inscripció que els romans de Pompeia posaven al mosaic d'entrada de les finques per tal que els lladres no els entressin a casa: “Pareu compte amb el gos.” Així queda dit.