El gos que té diners...

Al gos que té diners li diuen “senyor gos”. El que val per al títol de “senyor” val també per al de “rei”, posem per cas. I el mateix podem dir dels diners perquè, tant si són diners com si és poder, els honors són concedits al més abjecte, lleganyós, i curt de gambals que tingui una de les dues coses.

Diem lladre a qui roba un cotxe a un particular, entra en una casa o sostreu la caixa d’una botiga. En canvi, diem que és espavilat a qui fa enginyeria financera per tal de robar a tothom; i també a qui, simplement, oculta ingressos per tal de pagar menys a hisenda. Jo, en canvi, dic que, dels lladres, els darrers són els pitjors. Només els supera aquell que, aprofitant-se de la seva posició, comet delicte –per exemple, rep o exigeix suborns– i amaga tant el delicte com els ingressos rebuts. Aquest, com tothom sap, és el cas del rei lladre, a qui alguns anomenen emèrit. No se sap si els darrers suborns de què tenim notícia els van pagar les empreses ferroviàries espanyoles per tal que –gràcies a la bona i alhora llarga mà del rei– els clients les preferissin a altres ofertes o si els van pagar els clients àrabs a fi que el rei aconseguís una rebaixa del pressupost. Hi ha una diferència important entre un cas i l’altre, però. En el primer, el rei estaria treballant per alguns interessos, ni que fossin privats, del seu país. En el segon hi estaria treballant directament en contra. Sigui com sigui, les dues conductes serien tan il·legals com immorals, i podríem afegir que incompatibles amb el càrrec que representa.

Les més estranyes institucions, pràctiques i regles acostumen a tenir, tanmateix, alguna funcionalitat, això és, serveixen per a alguna cosa, per bé que la utilitat no sigui visible a primer cop d’ull. Jo encara no he vist la utilitat de la monarquia. No és un atractiu turístic –bé, si posessin la família reial al zoo, confesso que hi aniria a llençar-los cacauets–; no és una font de riquesa per al país –ben al contrari, ens costa molts diners i els presumptes beneficis que genera només van a parar a les seves butxaques–, i no és tampoc un exemple moral –llevat que la hipocresia, l’avarícia, la luxúria, la receptació, la mentida i l’arrogància, Déu no ho vulgui, hagin passat de vicis privats a virtuts públiques.