Un estat en contra

Per quina raó els ciutadans de qualsevol estat tenen l’obligació d’obeir? Quina és la base del deure d’obediència a les institucions, a l’executiu, al legislatiu i al judicial? La resposta és fàcil, perquè els poders d’un estat són –si més no en teoria– el resultat d’un contracte entre governants i governats. Uns es comprometen a garantir la pau, la seguretat, la propietat, la llibertat i la vida dels ciutadans, i aquests corresponen amb una obediència que no té res de submissió. En realitat, obeint, s’estan obeint a si mateixos.

Ara bé, què passa quan els poders no fan el que tenen encomanat, s’interfereixen entre si, o un d’ells usurpa les funcions de l’altre? Aleshores, i en funció de la gravetat i la continuïtat de les accions, ja no es pot parlar de “soroll del sistema” o del gra de sorra que fa grinyolar els engranatges. Ja no es tracta de disfuncions de l’ordre democràtic, sinó d’una autèntica involució cap a una de les moltes formes de tirania. Aquesta és justament la situació en què ens trobem a España, pel cap baix des que es va iniciar el procés independentista. Des d’aleshores s’ha fet evident que els poders de l’estat no eren pas de “tot l’estat”, sinó únicament de Madrid. Això val pels executius centrals i també per les altes esferes del poder judicial, completament ideologitzades, que han fet, alhora, de jutge i part.

La darrera intervenció, ara del TSJC, és especialment rellevant. Deixem de banda si el decret d’ajornament de les eleccions catalanes tenia tots els ets i uts. El cas és que responia –així ho crec– a imperatius de salut pública; i tenir cura de la vida dels ciutadans és un dels deures de l’estat. El tribunal no solament ha anul·lat el decret, cosa que obligarà a fer les eleccions durant el probable pic d’infeccions, sinó que, a més, s’ha reservat fins al dia 8 per confirmar-lo! Em pregunto què tindran en compte per fer-ho o no. Guanyaran els “nostres”, això és, els anomenats “constitucionalistes” si confirmem, o això farà que perdin? I mentrestant, és clar, els morts s’amuntegaran als vorals d’un sistema tan pervers que s’atribueix la facultat de destruir allò que s’havia previst que protegís: la vida i la llibertat dels ciutadans. Només espero una cosa: que no els deixem guanyar.