No morir malament

Et moriràs d’aquí uns tres anys i moriràs ofegat”, li va dir el metge a Ivan, després de diagnosticar-li ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica). Així ho explica la seva mare, Carme Barahona, que l’acompanyava en aquell moment i en tots els següents, fins la seva mort. Ivan va haver de procurar-se la mort ell mateix, sol. Mentre la seva mare va haver d’anar a fitxar a la feina perquè no la poguessin acusar de col·laborar en el suïcidi del seu fill estimat o, pitjor, d’assassinar-lo, de cometre parricidi. Dono per assabentat el lector de les nefastes lleis penals que castiguen amb presó les persones que col·laboren o n’assisteixen altres que volen morir.

Si la llei que va ser aprovada abans d’ahir al congrés s’hagués enllestit abans, Ivan no hauria hagut de morir sol. Hauria estat acompanyat per sa mare, i hauria estat assistit per un professional. Aquest darrer no és pas sobrer. Els metges i metgesses, la humanitat i el saber fer dels quals ens ajuden a dignificar la vida, poden dignificar també la nostra mort. En el cas d’Ivan, un professional sanitari hauria estalviat el perill que aquest, sol, amb les mans gairebé balbes per la malaltia incapacitant, hagués vessat part del líquid que havia de facilitar la seva mort indolora, o que la seva ingesta li hagués provocat vòmit, amb el qual podia haver-se ofegat..

Els anys de treball, de conscienciació i de difusió realitzats per l’associació DMD (Dret a Morir Dignament) no han estat debades, malgrat els esforços del clan del ciri. No parlo pas dels qui tenen alguna fe religiosa, car tothom té dret a creure el que vulgui, sinó de la tramoia conservadora, més papista que el papa, que vol fer passar tothom per l’adreçador, que no és altre que la seva particular opinió sobre el que és correcte o no.

Però aquesta actitud no és pas paternalista, car no volen el bé dels qui no pensen com ells, sinó el seu sotmetiment. Així, és una actitud tirànica, legalment i moralment rebutjable.

La llei ha estat aprovada per majoria absoluta i compta amb un suport de la població superior en escreix al que reflecteix la votació del Congrés; no obliga ningú i només reconeix un dret. Per fi s’ha reconegut que, si bé morir és inevitable, almenys es pot fer alguna cosa per tal de no morir malament.