Estirar més el braç que la màniga

L

’expressió del títol s’empra habitualment per referir-se a les persones que gasten més del que guanyen. La imatge fa veure, amb els ulls tancats, el braç que s’allarga i, al descobert, deixa d’estar protegit per la màniga.

A la intempèrie, el braç passa fred, els pèls s’ericen i la pell es fa de gallina. La imatge és transferible a contextos diferents.

Per exemple, al dels favors que l’Estat espanyol va demanar arreu per evitar mostres de suport estrangeres al procés d’independència de Catalunya. Alguns favors els va pagar en espècies (protecció militar a Letònia), altres amb un xec al portador sense data, com al Marroc.

I per això aquest exigeix canviar cromos: abandona el Sàhara (Espanya encara hi té jurisdicció) i jo no t’enviaré gent afamada a ofegar-se a les teves platges. La gràcia de tot plegat és que els saharauis tenen dret a un referèndum d’autodeterminació per decidir el seu destí, reconegut per Espanya i l’ONU.

Per això ara el Marroc s’ha trobat que el xec li retorna impagat. Com és sabut, el banc de les promeses espanyoles està completament escurat, com també el de la seva justícia.

Que el dipòsit de justícia d’Espanya és ple de teranyines ho sap Europa sencera. Que els jutges que l’administren són incompetents i alhora prevaricadors alimenta-proverbis i caricatures grotesques, arreu més enllà dels Pirineus. Aquí hom s’està d’aixecar massa la veu, no fos cas que t’apliquin la llei mordassa i et fotin els quartos i la llibertat, com passa amb els 2.850 represaliats, els presoners polítics i els exiliats.

Sortosament ja els han pres la mida, i ara el Tribunal General de la UE ha tornat la immunitat parlamentària a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Tot ha vingut precedit del fet que el Comitè d’Assumptes Legals i Drets Humans del Consell d’Europa, en un informe signat per Mr.

Boriss Cilevics, letó, pertanyent al grup Socialista, Demòcrata i Verd de la Cambra, demana la llibertat per als presoners polítics i l’abandonament dels processos d’extradició per als exiliats. Té molt clar que tot plegat no és més que una persecució política, incompatible amb els estàndards democràtics de què tant presumeix Espanya.

Aquí sí que val el castís refrany espanyol: “Dime de qué presumes y te diré de qué careces.”.