Rebaixes permanents

S’imagina que les rebaixes de temporada fossin permanents i no cícliques, com ara? Sí, que els preus dels descomptes del gener partissin dels preus de les rebaixes del juliol i, d’aquesta manera, idealment tendissin a zero. Aquest és el somni del comprador compulsiu (producte humà del consumisme), que allò que vol adquirir, tant l’imprescindible com el superflu, baixi de preu periòdicament. Quin goig no faria, al cap d’uns anys, poder comprar sense haver de desprendre!

A l’educació tradicional, les rebaixes es trobaven al setembre. Els suspesos, amb una mica d’estudi, podien passar nets al curs següent. Ara encara es fan repesques, però dins del curs, així els mals estudiants no han de treballar a l’estiu, pobrets. De fet, ara ja gairebé no han de treballar, car la idea és que aprovi tothom. Hom no s’imagina la pressió que exerceix el departament d’Ensenyament perquè així sigui. El mateix val a dir del Ministerio corresponent. Aquests dos anys excepcionals de pandèmia han servit d’anticipació normativa per al que es preparava: que els alumnes d’ESO i BTX obtinguin els títols corresponents sense haver aprovat totes les matèries. Ara sí que serà “excepcional” repetir curs, que és del que es tractava: hom estalvia la sobredespesa que signifiquen els repetidors i, alhora, les xifres d’aprovats i eventualment titulats milloren. Després resulta, però, que només la meitat dels aspirants a mestres passen les proves PAP (Proves d’Aptitud Personal) de nivell de llengua i cultura general perquè no saben escriure, tenen un escassíssim hàbit de lectura que els dificulta la comprensió de textos, no tenen cultura general, etc.. Els sospitosos habituals del desastre són la baixíssima inversió educativa (ja se sap, no es poden tenir duros a quatre pessetes), la competència de les noves tecnologies i xarxes socials (si hom està enganxat al mòbil, no hi ha temps per a més), la desídia de molts pares, que només saben plantar fills però després no els reguen, i la degradació progressiva de la professió docent. Els mestres, mal pagats, desacreditats i obligats a fer de corretja de transmissió d’un sistema i d’unes metodologies xupiguais que només progressen retrocedint, com es veu pel rendiment mitjà dels que surten de les aules.