Encara farem salat

Ens acabem d’assabentar que a Barcelona només el 28% dels joves té el català com a llengua habitual. La dada no m’estranya gens, i temo que la de Lleida no és pas millor. I no és que no hi hagi “immersió lingüística”, si més no a la perifèria del país, sinó que la llengua està minoritzada, desprestigiada i abandonada pels seus parlants. De la minorització de “las distintas modalidades lingüísticas de España” que, diuen, “es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. No cal dir res; ja sabem que aquí, i arreu, España no solament ens aixeca la camisa, sinó que també ens la fot.

El desprestigi i l’abandonament, però, són culpa nostra. Una llengua no es manté viva per les institucions, sinó perquè les persones se l’estimen i la parlen.

Però nosaltres tenim ànima d’esclau i no ens atrevim a parlar la nostra llengua als jutjats –és clar, no fos cas que el jutge ens castigués–, a la policia ocupant tampoc no li responem en català –perquè no ens empaperin, com ja ha passat més d’un cop–, i a les botigues i restaurants, en lloc d’exigir el simple compliment de la legalitat, tan prima, permetem que siguin els que ofereixen el servei els qui ens imposin la llengua o els que, eventualment, es neguin a atendre’ns amb la nostra.

Tots en tenim culpa, començant pels de dalt. No hi ha espectacle més llastimós que veure un membre del govern en una roda de premsa. Sense que li demanin, ja s’anticipa a la petició del periodista: “Ahora en castellano”, com si no hi hagués traductors o no es poguessin subtitular les declaracions, com si la genuflexió fos tan natural com necessària. Quin missatge es dona? És clar, el de subordinació permanent, el de renúncia i el d’indignitat.

Com volem que els que venen de fora parlin la llengua del país si permetem que sigui prescindible? I no és qüestió de cortesia, no, que aquesta sempre s’ha de tenir amb qui ve de fora i no entén la nostra llengua, és una qüestió de normalitat. És que no la vol tothom a la seva terra? És que no hi tenim dret? És que som tan covards, tan servils que no la sabem fer valer a casa nostra? Ens neguen l’estat, ens neguen la nació, ens neguen la llengua... Estem en un context d’emergència lingüística. Ves que no fem salat si no espavilem.