De cap al pedregar

Quan des del poder polític s’imposa una cosa injusta, un nyap, una atzagaiada, una estupidesa o una maldat, les vertaderes raons per les quals es fa no es poden dir públicament. Això mateix passa ara amb la “darrera” modificació dels criteris d’avaluació per a l’ESO i el Batxillerat, que té l’objectiu concedir els títols corresponents a tothom, fins i tot a aquells que s’hi resisteixen vigorosament. La venen com una mesura “democràtica” perquè promourà l’aprovat universal i no pas en funció del mèrit o la capacitat, ai, tan elitistes.

Aprovar suspenent no millora el nivell acadèmic, no democratitza l’ensenyament ni fa progressar socialment, no augmenta el capital humà del país i no serveix per estimular els professionals de l’educació a perseverar en la seva impagable tasca ni a fer-la millor cada dia. Només serveix per “millorar” les estadístiques i estalviar als adolescents el “tràngol” de la repetició, a costa d’abocar-los al fracàs absolut a la vida real. Aprovar els que suspenen és desvirtuar l’objectiu de l’educació, que és ensenyar i aprendre, i avaluar l’après.

És la mesura més antidemocràtica que hi ha car, sota el principi d’igualtat, es valora com a igual el que no ho és (l’esforç i el saber) i alhora es fa perdre tot valor als títols que es concedeixen. És una estafa als nostres millors estudiants, que rebran títols de paper mullat i hauran de marxar a l’estranger per tenir-ne altres que no facin vergonya i tinguin garantia de veracitat.Durant els més de trenta-cinc anys que fa que ensenyo he après a tremolar amb cada intervenció potinera de la classe política en l’àmbit educatiu; sempre obeeix a qüestions d’oportunitat electoral, d’ideologia o de necessitat circumstancial. Als polítics no sembla importar-los gens el nivell cultural i la capacitat crítica dels ciutadans, tot indica que tracten d’anorrear-los.

Potser temen que el futur immediat no permetrà donar oportunitats laborals als joves formats, així que és millor que no ho estiguin.I acabo, la moda de menysprear l’educació “tradicional”, que no plany a ningú perquè es basa en la cultura de l’esforç i està centrada en els continguts, a banda de ser una expressió d’ignorància institucionalitzada, és una forma autòctona d’harakiri pedagògic.