Any nou, vida nova (o no)

Ningú no pot preveure que una persona concreta es traurà la vida en un moment determinat. Però, curiosament, és possible predir l’augment del suïcidi en una societat determinada. Així, per exemple, la crisi actual –potser cal parlar de crisi permanent, sanitària, econòmica, política– permet a molts sociòlegs i psiquiatres anunciar un augment –que les dades estadístiques ja confirmen– dels suïcidis arreu del món.

Es tracta de persones desesperades per una raó o altra: han perdut la feina, la salut..., o tot alhora, successivament o simultània. Els mitjans de comunicació no se’n fan gaire ressò: imagini’s els rètols de les carreteres, on la DGT recorda la xifra de morts de les vacances, ara alertant tothom pel número de suïcidis: “Extremi la precaució i pari compte, avui es trauran la vida 10 persones.” A més, tothom tem l’“efecte crida”, que fa que algunes persones, al veure que altres adopten aquesta “solució” als seus problemes, se’ls acut que també podria ser la seva. El suïcidi, doncs, no és pas un problema, si més no per als que se’n van; ho és únicament per als que es queden.

I, en aquest cas, els que es queden és amb un altre “problema”, el que ha fet que aquells que han “plegat” hagin buscat un “remei definitiu”, si és que se’n pot dir així. En aquesta avinentesa em ve a la memòria un conte de Pere Calders; ningú com ell per a fer de la tristor alegria, del dolor riure i per a fer veure el cantó còmic del més seriós, o per a estirar, fins a la paradoxa irreverent, les més profundes reflexions i màximes morals cristianes. Acabo l’article amb les seves paraules.

No vull donar cap interpretació, només suggerir a aquells a qui passi pel cap de triar l’opció calderiana, que escullin bé les seves víctimes, perquè ara hi ha molts –i enlairats– objectius. Carta al jutgeDistingit senyor:Porto fins a les darreres conseqüències el precepte d’estimar el proïsme com a mi mateix i ara, quan he decidit suïcidar-me degut a males transaccions i a desenganys amorosos, acabo de matar un veí del mateix replà, segon pis tercera porta, amb perdigonada d’escopeta de dos canons disparats alhora. Gràcies a aquesta fidelíssima interpretació del meu afecte als nostres semblants, ningú no em podrà engaltar que ja m’ho diran de misses...