Educació per a la mort

Diuen que Cleòmbrot d’Ambràcia es va suïcidar després de llegir el Fedó, el diàleg platònic que descriu el darrer dia de vida de Sòcrates, mort per la seva mà a l’abril de l’any 399 aC. Havia sigut condemnat a prendre la cicuta (un verí paralitzant d’origen vegetal) pel tribunal popular de la ciutat d’Atenes. Del matí fins a la posta de sol Sòcrates va estar dialogant amb els amics que l’acompanyaven.

Cap no entenia que, sense por, tingués la mort per un alliberament. I com s’havia d’entendre la paradoxal afirmació segons la qual calia condemnar el suïcidi i alhora es podia desitjar la mort? La resposta és doble: nosaltres no podem disposar de la nostra vida ni del nostre cos, dels quals només som usufructuaris, perquè només als déus pertany assenyalar l’hora. I, a més, cal esperar que la mort doni felicitat als justos i els alliberi de tot mal.

El lector –fetes les actualitzacions oportunes– reconeixerà en les anteriors afirmacions dues tesis centrals del Cristianisme. Però el cas és que són anteriors en quatre segles! Plató, amb les seves eficaces receptes per enfrontar-se a la mort, va donar el to de les que seguirien: unes servirien per tal de no desesperar i unes altres per tenir esperança. Des d’aleshores, tant el tractament teòric de la mort, la preparació per a aquesta, com el conjunt de sistemes de consol anticipat han tingut, arreu, una base religiosa.

Les diverses tradicions religioses s’han enfrontat a la mort humana pel senzill procediment de negar-la: com que només mor el cos i l’ànima és immortal (tesi central del Fedó), la vida consisteix essencialment en una preparació per al que vindrà després. Tanmateix, la nostra època, com més va més agnòstica i atea, ens troba ben poc preparats per pensar la mort. L’amaguem als nens, els padrins dels quals “se n’han anat de viatge”, la silenciem entre nosaltres, fent-ne un tabú, i també la traiem de les cases.

Ara morir és una cosa que “passa” als hospitals perquè, inevitable, la volem llunyana. Però les mentides alternatives no funcionen perquè només amaguen, a còpia de deshumanitzar, allò que forma part de la vida, perquè és el seu final. Ens cal una reflexió, una litúrgia i una educació laiques de la mort, encara que només sigui perquè la puguem mirar de cara.