Apologia de la lectura

Era tan pobre, tan pobre, que només tenia quartos. Així fa la dita. Jo m’atreveixo a proposar-ne una altra: era tan pobre, tan pobre, que no pensava perquè no tenia paraules. No tenia paraules, direu? Com pot ser, és que era sord, cec i mut i no havia après a parlar? No, res d’això, no tenia cap problema físic, però tres-centes paraules constituïen tot el seu vocabulari i amb elles s’havia d’apanyar per a tot. És clar, on altres veien alzineres, roures, carrasques i avellaners, ell només veia “arbres” i a tot estirar “un bosc”. Allà on altres veien porcs senglars, cabirols, guineus, teixons, mosteles, conills, eriçons i musaranyes, ell només veia “bestioles”. Si algú li parlava de la infinitat de matisos del gris, ell només podia expressar-se amb un lacònic “blanc” o “negre”.. Era molt trist, al seu cap només hi havia dos-cents conceptes descriptius, trenta verbs, quaranta adjectius i trenta adverbis, conjuncions i pronoms. El pobre home no llegia.

Ser pobre de paraules condemna l’individu a ser pobre de pensament, perquè amb les paraules anomenem les coses, i també donem veu als nostres sentiments, desitjos, patiments i alegries. Amb elles percebem, recordem, ens relacionem amb els altres i sobretot amb nosaltres mateixos. Si som alguna cosa més que bèsties és gràcies a elles. L’horitzó del nostre pensament no va més enllà de les paraules amb què el podem dibuixar. El primer que faria una dictadura perfecta seria retallar el diccionari, podar-lo de les paraules que permeten discrepar, matisar, oposar-se, que permeten pensar per compte propi.

Per això penso que dies com avui han de convidar més que mai a la lectura. I no és només perquè un individu que no llegeix no és gaire diferent d’un que no sap llegir, ambdós mancats de llum. La lectura ens fa viure més anys, perquè jo hi era quan Odisseu enganyava Circe, i també quan Plaerdemavida feia d’alcavota per a Tirant, i també quan Raskòlnikov embogia, i també quan el vell Nelson patronejava el seu llaüt Ebre avall. Per això hem de dir als joves que llegeixin, perquè amb les paraules assoliran una immortalitat cap endarrere, i perquè amb elles podran construir-ne, escrivint, una altra cap endavant. Perquè amb les paraules viuran més, pensaran més i sentiran més.