Un elefant a l'habitació

Si espia com una dictadura, atonyina com una dictadura i jutja com una dictadura, és una dictadura. I si a més espia com un sapastre, atonyina sàdicament i jutja amb parcialitat, és una dictadura espanyola. No hi ha més.

Per què no ho diem clar d’un cop? Per què fins i tot els nostres polítics –declamacions sorolloses però buides a banda– no ho diuen amb totes les lletres? És que l’única resposta davant d’una dictadura és el sotmetiment? Quan hi ha un elefant a l’habitació no es pot parlar de segons què. A España l’elefant que ningú no vol mencionar pel seu nom és la dictadura. Estem en una dictadura disfressada, però rep tants noms que ens fem un embolic.

Primer ve aquell tan divertit que diu que estem en una “democràcia consolidada”. A causa de l’afer d’espionatge aquest nom està cremat; ara són una “democràcia defectuosa” per als qualificadors estrangers. I encara diuen poc, perquè només veuen el que sembla però pocs toquen el que és.

Entre els pocs hi ha els morts pels GAL, els empresonats pel referèndum, els perseguits penalment dels CDR, els atonyinats per votar.. El segon nom, més ajustat, és el d’“autoritarisme postdemocràtic”, com l’anomena Josep Ramoneda. Ara, en el fons no és més que un eufemisme.

Li escauria més “autocràcia postfranquista”. En Vicens Partal prefereix el concepte d’“Etnocràcia” o “democràcia ètnica” perquè la majoria nacional que monopolitza l’Estat limita els drets d’una minoria nacional, ètnica, a la qual considera sospitosa de mena. En qualsevol cas, no estem en una democràcia més que de nom, per la convocatòria regular d’eleccions i per l’aparença de certes llibertats públiques.Ja em diran quina és la diferència entre les paraules de Macarena Olona: “¿Cuál es el problema? ¿Que les han espiado? Poco les han espiado”; les de Margarita Robles: “Qué tiene que hacer el estado cuando alguien vulnera la Constitución, cuando alguien declara la independencia?”, i les d’Ada Colau: “No tinc por de ser espiada perquè no tinc res a amagar.” És evident, les paraules de les dues primeres són la veu de la dictadura governant.

La tercera és la de la covarda col·laboracionista que ha interioritzat els valors de la dictadura, i que només manifesta ser l’esclava obedient i submisa de la plantació.