Amanida de secrets

Dir que els polítics haurien d’administrar els diners de tothom com si fossin seus és d’una ingenuïtat colossal. Amb els seus diners privats els polítics han de poder fer el que vulguin, que per això són seus. Els poden gastar, malbaratar en alifares, en inversions ruïnoses o en adquisicions forassenyades. Però això no ho poden fer amb els diners públics. La confusió entre el públic i el privat, la patrimonialització del públic, és un dels pitjors mals de la política.

A ningú no li canvia la cara quan surt de casa, però ningú no actua de la mateixa manera en la intimitat que fora. Ningú no diu exactament el mateix ni de la mateixa manera en una conversa privada que en una de pública. La privacitat és això, l’espai que hom reserva per a si mateix, i això val tant per a les emocions, els actes d’amor, les converses, i en general per a la vida íntima, una vida de geometria variable, entre una i molt poques més persones. Aquest espai personal és constitutiu de l’individu i hauria de ser inviolable, i de fet, la llei el protegeix expressament. Les dictadures trenquen els espais de privacitat, bé per a convertir en delicte allò que hom pensa o desitja, com si ja es tractés d’un acte públic executat, bé per impedir, ja no un delicte públic, sinó el simple pensament privat. Per això resulta tan estrany que una de les seves víctimes, recentment, minimitzés el fet tot dient: “Ens espien, i què? El que diem en públic és el mateix que diem en privat”, del tot equivalent a admetre tant la pèrdua d’un dret com el dret a violar-lo.

Ara bé, l’excusa de la privacitat (“Estamos entre caballeros, por tanto, ¿está claro? Por tanto, esta conversación no ha existido”) no és un paraigua sota el qual es pugui aixoplugar qualsevol conducta, especialment quan hom sap perfectament que el que fa no és un “assumpte privat” sinó perfectament públic, perquè és un delicte l’execució del qual afecta els drets i llibertats d’altres persones. Qui li havia de dir a Jorge Fernández Díaz, que allò que conspirava en secret (l’operació contra Catalunya, espionatge, creació de notícies i proves falses, judicialització, etc.), en un obrador fosc amb les altres rates de desguàs de l’Estat, acabaria essent pregonat des de dalt de les teulades del país?