Massa intel·ligents

Un cop vaig llegir que “no hi ha càrrega més pesada que tenir un gran potencial”. Com pot ser que tenir un gran potencial sigui una càrrega, quan és justament allò que tots voldríem? Tenir potencialitats vol dir capacitats, tenir la possibilitat de ser competent en moltes coses, de reeixir.. Com pot ser una maledicció poder convertir en actes i resultats allò que tenim dins en forma de disponibilitat i aptitud? Un canvi de perspectiva em va ajudar a entendre.

No és el fet de tenir potencial el que és potencialment dolent sinó el fet que els altres creguin que el tenim i, pitjor encara, que ho creguem nosaltres mateixos. L’extrem de tot plegat és que la dita potencialitat sigui més una aparença que no pas una realitat efectiva. Mala cosa és quan els altres “saben” que som llestos perquè, si són els pares, esperaran que siguem els primers de la classe; si són els amics, voldran que en tots els projectes passem al davant i siguem la clau de l’èxit col·lectiu; si són els nostres caps, confiaran cegament que reeixirem en qualsevol tasca.

Ara tant se val si compartim o no la imatge que els altres tenen de nosaltres, el cas és que les expectatives que generem poden arribar a ser una pesada càrrega. No pots fallar als teus pares, no pots decebre els teus amics, no pots mostrar incompetència als teus caps. I si, a més a més, realment creus –sense tenir-les– que posseeixes aquestes capacitats que els altres et suposen, la possibilitat que cometis errors no forçats d’apreciació, planificació i execució és enorme.

És la síndrome del nan que es creu gegant, del cigronet que es creu síndria i acaba esclafat perquè la tasca li ve gran.Per tot plegat és millor no ser massa intel·ligent, ni llest, ni capacitat, i sobretot és millor no semblar-ho massa. No és bo que els altres esperin molt de nosaltres ni tampoc que ens envegin. La nostra ordinariesa i mitjania ens faran “normals” com tothom, ningú no ens vindrà a demanar res especial i si ho fa no ens exigirà resultats espectaculars.

És una gran cosa viure tranquil i sense estrès. Ja ho veuen, ser molt intel·ligent és una pesada càrrega, i no ser-ho i semblar-ho, també ho és, i encara té més risc. Fa temps que els més intel·ligents ho diuen: no hi ha res millor que la daurada mediocritat.