Estudiants de vidre

El Licenciado Vidriera és una de les novel·les breus de Cervantes. S’hi explica la tragicòmica història de l’estudiant Tomás Rodaja a qui una senyora, per tal d’enamorar-lo, enverina i li provoca una estranya malaltia. Recuperat d’aquesta i curat el cos però no l’esperit, Tomás para boig. S’imagina estar fet de vidre, quan algú se li atansa el fa recular a crits, per por que no el trenquin. Demana una funda per protegir el vas fràgil del seu cos, i li donen una roba ampla que ell es posa amb molta cura i cenyeix amb cordill de cotó. Va sempre pel mig del carrer, mirant les teulades, no fos cas que li caigués una teula i el fracturés. Als estius dorm al ras, damunt de l’herba i a l’hivern en un paller, on s’enterra fins a la barbeta tot dient que aquell és el llit més segur que un home de vidre pot tenir.

Els nostres estudiants, que acaben de començar el curs, no seran Licenciados, com Tomás Rodaja, seran graduats en Secundària o universitaris, però en una cosa s’assemblaran molt al nostre protagonista d’avui: seran de vidre. El curs passat vam tenir una polèmica perquè la nota “No assolit”, equivalent al suspens, es volia substituir per un enganyós “En procés d’assoliment”, que caramel·litzava un fracàs inapel·lable. Alhora les autoritats educatives van aprovar (fa riure, oi, el verb) que els estudiants obtinguessin l’ESO sense límit de suspensos, i el títol de Batxillerat amb dos. Tot plegat amb la intenció d’emmascarar la catàstrofe educativa del país. “Com que no volem invertir en educació però sí que volem millorar resultats, regalem notes i títols”, es van dir. Fent viure els estudiants entre cotonets i volent fer-los feliços a qualsevol preu, evitant-los tot esforç i frustració, no resulta estrany que la sobreprotecció els converteixi en éssers vulnerables. Si assisteixen a qualsevol avaluació d’ESO o BTX sentiran, per boca de tutors i psicopedagogs, un recital de malures que pateixen els estudiants –sempre com a explicació dels seus problemes acadèmics i també personals–. L’ansietat s’endú el premi, però també hi ha estrès, depressió, paranoia. Ara bé, ja no sé segur si va de veres i cal preocupar-se seriosament o si la sobrediagnosi és un símptoma més de la gàbia d’or on tanquem la misèria educativa que estem nodrint.