La submissió voluntària

Oscar Wilde, a De profundis (Des de la profunditat, escrit a la presó, on havia estat condemnat per homosexual) repassa la seva relació amb el jove lord Alfred Douglas. Aquest jove, dropo, capriciós i aprofitat, tenia la mà foradada i Wilde havia de fer-se càrrec de totes les seves despeses. Wilde es retreu a si mateix, amb total sinceritat, haver cedit completament per amor i feblesa als capricis creixents i despòtics del seu amant.

També es retreu que, per culpa d’aquesta relació, gairebé ha abandonat la creació artística, la qual exigeix un estat mental que amb Douglas és incapaç de tenir. La relació amb Douglas resulta malaltissa, tòxica: li fa perdre el temps, la concentració, la pau d’esperit i els diners. Tot plegat per causa del caràcter infantil i consentit de Douglas i de la feblesa ja mencionada del dramaturg.

Wilde, però, conclou el text (una llarga carta) amb una reflexió: havia comès un enorme error psicològic; havia suposat que el fet de sotmetre’s a la voluntat d’un altre en les coses petites, sense importància, no li impediria, arribat el moment, refer-se i desprendre’s de la submissió voluntària. Però no va ser així, perquè quan va arribar l’hora li va mancar força mental i moral per imposar-se, per recuperar el seu ascendent; havia cedit massa i durant massa temps. A la vida, res no és gran ni petit; tot té el mateix valor i les mateixes proporcions.

En el cas de Wilde, el seu costum de cedir en el petit el va dur a cedir en el gros. Quan cedia en el menut ho feia per indiferència pel que fa a la cosa cedida, perquè no volia barallar-se per petiteses. Però a la fi, en Wilde, el costum de cedir davant de Douglas s’havia convertit en part de la seva naturalesa i el va destruir.La reflexió de Wilde es pot aplicar a totes les circumstàncies i ocasions de la nostra vida.

Permet, per analogia, treure un ensenyament quant al procés d’independència de Catalunya i a les seves relacions amb España. Cedim amb la llengua a les escoles, cedim amb les lleis del nostre Parlament, acceptem el marc mental i legal de l’estat sense discutir l’arbitrarietat convertida en norma. Cedim en tot… Uns diuen que és la covardia, que ens fa prudents; altres pensem, en canvi, que la prudència ens ha anat acostumant a ser covards.