No hi ha medalles per a tots

A ningú no li agrada fracassar, ni suspendre, ni perdre, ni ser el subjecte passiu o actiu de cap acció que impliqui la derrota, la disminució o la privació. I, tanmateix, qui no aprèn a fracassar rarament triomfa. Quants ciclistes poden guanyar una cursa per etapes al voltant d’un país sencer? Segurament molts més dels que guanyen una etapa, però la cursa sencera només admet un vencedor.

Què seria dels dos-cents corredors que pedalen els 3.500 quilòmetres del Tour, posem per cas, si no estiguessin avesats a perdre, a perdre i seguir competint, esforçant-se per guanyar, i qui sap si només per competir, o per guanyar-se la vida? On han après o qui els ha ensenyat aquesta lliçó vida? On han adquirit la consciència que un renovat esforç ha de seguir a cada derrota? És un fenomen cada cop més estès que els pares criïn entre cotons fluixos els seus fills. És clar, els volen estalviar patiments i revessos, volen que siguin feliços. I molts creuen que la millor manera d’assegurar aquest objectiu és sobreprotegir-los, fer-los els deures, convertir-se en els seus advocats davant de mestres i professors, actuar tothora com majordoms seus, o com els seus guardaespatlles, taxistes a qualsevol hora i, evidentment, com els “paganos” de totes les seves despeses, que acaben sent totes capricis pel costum de viure regalats que els porta.

He sentit d’escoles on, sota la pressió dels pares, quan fan concursos de redacció, de ball o de pastissos, ja no constitueixen jurats per atorgar els premis. Un jurat hauria de triar la millor redacció, el grup que més ha assajat la coreografia, el grup que s’ha assessorat millor i qui més bé ha ornamentat el pastís. Però ca! Això significaria que hi ha guanyadors i perdedors, i els perdedors, pobrets, es podrien frustrar.

Per això, els premis els reparteixen a sorts, tothom ho sap i així ningú no pateix, però tampoc ningú s’esforça gaire. L’existència d’un jurat i d’un premi als millors, als que més han treballat, en lloc d’esperonar-los, podria fer-los patir ansietat i, després, frustració a l’hora de la derrota. Això és el que tenim, volgut lector: pares bombolla, que encerclen els seus fills amb una cuirassa transparent perquè res no els punxi, i mestres i professors que els segueixen la veta.