Amb la llengua fora

És un territori d’acollida, un país turístic, on conflueixen moltes llengües. Però, recordem-ho, la nostra és el català. La salut del català està a les mans dels qui parlem la llengua, els catalanoparlants, és a dir, de tots nosaltres, i no pas a les d’aquells que la desconeixen.

La responsabilitat més gran la tenim, doncs, aquells que coneixem l’idioma i en com l’utilitzem dia rere dia. I aquells que canvien de llengua amb freqüència, a la mínima, per un suposat problema d’educació, s’equivoquen, fan un flac favor a la nostra llengua, però també li fan al seu interlocutor [...] En temes de llengua, recordem-ho, no s’ha de vèncer, sinó que s’ha de convèncer.» Amb el permís del lector reprodueixo les paraules de Ferran Costa, president del Consell General d’Andorra, a la darrera sessió d’aquest Consell. No veig què més hi puc afegir, fora de subscriure-les punt per punt.

La supervivència del català està en mans dels qui el parlem, és clar. És evident que els nostres veïns, tant els del nord com els de l’oest, que han construït el seu país arrabassant-nos territori amb guerres o ens han sotmès per les armes, també hi tenen responsabilitat. El propòsit d’uns i altres és la unificació lingüística sota el paraigua de la seva llengua i el desmantellament de la nostra cultura.

Es donarien per satisfets amb la nostra residualització, si el català fos un patois regional o una romanalla turística del folklore local. És amb aquest propòsit que malden per invisibilitzar la llengua, per vetar-la al Congrés i al Senat (a Catalunya nord fins als ajuntaments), per fer-la i fer-nos creure que és innecessària, supèrflua i, per tant, prescindible.Què hem de fer, resignar-nos a veure morir la nostra llengua? Jo estic convençut que la nostra llengua no morirà mentre la parlem. Les llengües no moren com els éssers vius, no tenen un cicle vital, per molt que metafòricament els l’apliquem en parlar-ne.

Així, diem que neixen per la necessitat de comunicar-nos que tenim. Després s’afaiçonen a la manera de ser i de pensar i de veure el món dels parlants que tenen i, finalment, si moren no és pas de vellesa o malaltia, sinó exclusivament perquè els seus parlants deixen d’usar-les, de fer-les servir per a pensar, per a viure i per a ser.