Goal average

Les cançons, els llibres i els miralls tenen en comú que funcionen com un test projectiu de Rorschach: hom s’hi veu reflectit, cosa que és el mateix que dir que tothom hi troba el que hi posa, o que només hi veu allò que pot veure. Tot plegat perquè la seva personalitat, la seva cultura i les seves experiències personals li fan veure el món de determinada manera. Això és exactament el que ha passat amb una cançó, a hores d’ara coneguda arreu, on una dona expressa l’opinió que li mereix el company de vida que l’ha deixada i on aprofita també per bescantar la persona que l’ha substituïda.

Res de nou sota el sol. Això passa cada dia i arreu fins a les millors famílies, i no seria notícia si no fos pel caràcter públic dels personatges, per la xafarderia de la gent i pel fet que la que es presenta com a víctima de la situació se’n queixa sorollosament i pública. Malgrat que m’hi he esforçat, temo no haver assolit l’equanimitat ni l’objectivitat necessàries en descriure sumàriament els fets.

Dic això perquè he llegit tot tipus d’interpretacions, que al meu entendre responen a l’esquema que explico al primer paràgraf. Uns diuen que la lletra de la cançó assumeix els valors masclistes més tronats, perquè s’acusa una jove que no té altra culpa que haver-se enamorat d’un home que tenia una parella prèvia, uns altres es fixen en el mal gust d’esmentar la “sogra”, que en realitat no ho era perquè no estaven casats, altres troben molt encertada la lletra perquè ja va sent hora que les dones facin valer els seus drets, que la frase “las mujeres ya no lloran, las mujeres facturan” perquè manifesta el nou empoderament femení, a cavall entre passar factura o cobrar (sentit directe) i engegar a pastar fang (sentit figurat), perquè ja és hora que les dones es rescabalin adequadament de les ofenses rebudes dels seus excompanys amorosos. Encara hi ha altres que, passant per sobre de la vulgaritat de la situació, jutgen que la forrolla desfermada pel trencament i baralla públiques no tenen, de moment, guanyador per goal average (la metàfora futbolística és escruixidora), però sí que tenen uns perdedors, que són els fills que té la parella.

Sigui com sigui, comprin crispetes o mocadors de paper, hi ha espectacle –vulgar i llastimós– per estona.