El més ric del cementiri

Que vols ser el més ric del cementiri?”, li pregunten a aquell que estalvia, que no malgasta, que mai no demana en préstec, que compra per deu només quan en té per vint. Cada dia hi ha menys gent a qui se li pugui fer aquesta brometa. Avui ningú no estalvia res, encara que pugui. Els usos quant a la despesa han canviat molt de fa uns anys ençà.

Jo soc fill de pagesos i encara faig el que vaig veure a casa. Ja ho diuen, a casa ens donen les ulleres per mirar la vida, i el que aprenem després només matisa i acoloreix allò que ens han posat dins amb l’exemple. En el meu cas, vaig veure els meus pares i padrins parar compte amb les despeses, especialment amb les supèrflues. Calia tenir diners per a les necessàries i inevitables. Per això calia estalviar sempre que es podia, perquè, anés com anés la collita de juny, calia tornar a sembrar al setembre. Aquestes peculiaritats de la vida del camp són completament desconegudes per la gent que treballa a sou i cobra la setmanada o la mesada. Els pagesos, abans, només ingressaven un cop a l’any, quan es venien el cereal o la fruita. És clar que si tenien animals o hortalisses, podien confiar dels ingressos provinents de la venda, al mercat, dels productes de la granja o de l’hort. A casa meva sempre tenien ous i conills, i de vegades patates per vendre. Amb tot, la regla romania invariable: l’estalvi prudent era millor que tenir la mà foradada. Hom aprenia també amb dites sentencioses com ara: “Mai no s’ha de tallar més del que es cus”, “mai gastis els diners que encara no hagis guanyat”, “estalviar no és només guardar, és saber gastar” i amb exemples del contrari. Hom era assabentat d’aquell que havia comprat a deute i després feia parlar els creditors. A casa no es parlava bé dels qui devien sense un bon motiu.Ara ningú no pensa a fer bossa, a fer un racó per a quan convingui o per a la vellesa. És cert que moltes persones no podrien ni que volguessin. La migradesa dels sous ho fa sovint impossible. Però el cas és que el nou costum és viure al dia car, en morir, l’únic que t’endús és el que has viscut, i per això molts viuen tot el que es volen endur. Ho resumeixen les paraules d’un conegut meu, i ben seriosament les diu: “Cal prendre’s la darrera cervesa amb el darrer euro.”