Revisionisme de fireta

El conte de La Caputxeta vermella ha estat censurat per violent (assassinat i ingesta de la padrina), per sexista (la nena és enganyada per un llop que la convida a despullar-se i posar-se al llit, primera versió de Perrault), per convidar indirectament a l’alcoholisme (la nena du vi al cistell), això als EUA. El vestit de la protagonista va canviar de color durant la guerra que seguí al cop d’estat de Franco: al bàndol republicà la Caputxeta anava del vermell de sempre, al bàndol feixista anava de blau, of course: “Te llamarás Caperucita Azul (el color de la falange...).” El conte de La Ventafocs també va rebre de valent perquè va ser qualificat de sexista (pobra noia, que troba la salvació gràcies al fet de ser escollida pel príncep). Ara sembla que li toca, però en un altre sentit, a Roald Dahl.

Els censors són els editors de les seves obres i, d’acord amb la família, que cobra els drets d’autor, han decidit fer més “digeribles” els textos a paladars sensibles a còpia d’eliminar paraules que podrien ofendre’ls. Així fat, que vol dir gras passarà a ser enormous, i horsefaced, és a dir, cara de cavall, desapareixerà de la llista d’adjectius. La magnitud del disbarat no mereix comentari.

Els contes no perverteixen ni fereixen la sensibilitat de la canalla, prou de sobreprotecció innecessària i contraproduent. Tant de bo els nens llegissin (o els llegissin) més contes, perquè aprendrien a estimar la literatura, augmentarien la seva comprensió lectora i escriurien també millor. No, els contes són mentides, i els nens no són rucs i ho saben, amb ells aprenen d’unes ficcions que expliquen les inquietuds i els afanys de la humanitat: la por, l’afany de ser feliç, l’engany, l’amor, la gelosia, la maldat.

i necessiten un vocabulari franc i directe. Els temes dels contes són universals i fan pensar a través de les emocions. Tractar d’educar “millor” la canalla moralitzant (canviant el vocabulari o els continguts dels contes) és simple censura.

Si hi ha alguna cosa que pot influir negativament les ments dels nens són les notícies sobre el que passa realment al món, i això no és literatura, sinó la veritat sobre la nostra realitat social, que només parla del nostre egoisme, de la nostra violència i de la nostra indiferència.