L'Efecte Papageno

Deia un conegut pessimista que només se suïciden els optimistes que ja no poden ser-ho. Els altres, els que no creuen que es pugui ser feliç, no se suïciden mai. El raonament és impecable, qui pensa que tot pot anar bé i es troba que no hi va, es frustra, i de la frustració i del dolor, però sobretot de la impaciència perquè aquest dolor s’acabi, en neixen tots els desitjos de mort.

En canvi, qui res no espera, no desespera. Per dir-ho segons la fórmula del realisme sorneguer: un pessimista és un optimista ben informat. Abans no es trobaven notícies de suïcidis als diaris, ni en general als mitjans de comunicació.

Amb un punt de superstició, com sempre que es tracta de qualsevol mort, hom temia cridar el mal temps, provocar el que es volia evitar. El cert és que l’efecte contagi és real. Els entesos fa temps li van posar un nom: Efecte Werther, per la novel·la Les penes del jove Werther, de Goethe.

Explica la història d’un jove que, colpit d’amors, acaba donant-se mort. També ho feren els dos mil que, suposadament, es van suïcidar en acabar la lectura del llibre, alguns imitant el procediment. Els romàntics van popularitzar el suïcidi anomenant-lo el mal du siècle, però abans de Goethe altres autors ja l’havien exaltat literàriament.

Mala cosa és aquesta imitació, especialment entre els joves d’avui, que arreu troben models, i que viuen exposats –voluntàriament– a la xafarderia de les xarxes socials, susceptibles de ser assetjats a través d’elles, i on poden trobar idees, coneixements i fins i tot estímuls per dur a terme la seva intenció.Ara bé, si l’efecte contagi és un fet, també ho és que és possible desaconsellar el suïcidi a persones que pensen o tenen la intenció de cometre’l. En diuen Efecte Papageno pel nom d’un personatge de La Flauta màgica de Mozart. Papageno, veient que ha perdut la seva estimada, vol penjar-se, però tres esperits infantils amics seus li ofereixen altres alternatives de vida.Valgui la metàfora per defensar, fins allà on sigui possible, una vertadera pedagogia de la vida on tothom pugui col·laborar.

Fins ara només hem fet cures pal·liatives, doler-nos per la mort voluntària –i de vegades provocada d’alguna manera– dels joves. És hora de fer alguna cosa per tal de prevenir-la.