De la mort humana

Si tanco els ulls no la veuré, si no en parlo no hi pensaré, si no hi penso, no li tindré por. Si faig com si no hi fos, no hi serà, si l’evito m’estalviarà, si la nego, no existirà.” Allò que no vull veure ni pensar, allò que vull evitar i fer com si no hi fos és la mort. Sí, la mort en abstracte.

No parlo de la seva mort, amable lector, ni de la mort de qualsevol altre. D’aquestes ja en parlen els diaris cada dia, plens com van de notícies d’accidents i de guerres; però això no són més que estadístiques, perquè parlar de morts no és parlar de la mort. La mort només existeix en primera o segona persona, el jo o el tu.

Només compten les morts que ens importen. Per això la mort és una mena de tabú. Ens prohibim parlar-ne per no cridar el mal temps, per la por supersticiosa segons la qual la paraula crida la cosa.

Per això dic que, tot i els innombrables morts que apareixen als telenotícies i a les pel·lícules, la mort pateix una dessocialització i una omissió molt acusades.De la mort només la religió en fa pedagogia obertament. La religió tracta d’explicar la finitud humana i, alhora que prova de donar sentit a la vida, assaja d’explicar la mort pel simple fet de negar-la o rebaixar-la. Així, per un simple acte de prestidigitació, la mort passa a ser només la mort del cos, però no la de l’ànima immortal.

Les possibilitats de consol que s’obren per aquesta via són ben conegudes i no necessiten més comentari.Però una època descreguda, en què tots els fets de la vida han estat dessacralitzats, necessita una pedagogia laica de la mort. Ja no serveix una creença que proporcioni alhora consol i esperança si alhora exigeix, per tal de ser efectiva, abraçar-se a la fe. Aquesta pedagogia, però, no necessita ser nova per ser actualíssima.

Basta mirar la mort de cara, sense filtres ni atenuacions, i entendre que no conté cap misteri. Per això no cal aprendre a morir, com ensenyaven els medievals Ars moriendi cristians, perquè no es pot aprendre, això és, entrenar, una cosa que només es fa una vegada. Si cal alguna cosa és adonar-se que del no-res venim i cap al no-res anem, com totes les coses que existeixen.

I si és incert quan la mort ens arribarà, esperem-la arreu, però que sigui vivint, i no patint per la incerta espera.