Poder absolut

Diuen, i diuen bé, que si el poder corromp, el poder absolut corromp absolutament. Proves d’una i altra cosa en tenim arreu. L’excepcionalitat de la dictadura franquista que alguns enyoren i altres perpetuen sota el nom de democràcia fou (és) un prodigi de corrupció institucional, econòmica i social.

La llei era feta a la conveniència del més fort, això és, de qui manava, de manera que l’anomenada “separació de poders”, que alguns creiem que és la condició de possibilitat d’un mínim de justícia, no existia en absolut. Les lleis eren fetes a mida del poder executiu, de manera que el legislatiu i el judicial no eren més que comparses o executors. Fa vint-i-cinc segles, però, a l’antiga Roma republicana, les coses eren diferents.

Allà nomenaven un dictador de tant en tant, i qui l’escollia era el Senat, car es tractava d’una magistratura legal. Els dictadors eren nomenats per a dur a terme una tasca molt concreta: repel·lir una invasió o sufocar una revolta. El poder excepcional de què gaudia el dictador: emetre lleis, suspendre drets..., era limitat per l’obligació de renunciar al càrrec un cop complerta la seva missió o al cap de sis mesos.

Així s’evitava que l’estat d’excepció esdevingués norma, com va passar amb la imposició de Juli Cèsar com a dictador perpetu. I és per això que fou assassinat per una conxorxa de senadors.Tot el que precedeix escau, car dimarts, 21/2, va fer 90 anys del nomenament legal d’Adolf Hitler com a dictador d’Alemanya. El títol era de “canceller”, només inferior nominalment al de “president de la república” de Weimar: Paul von Hindenburg.

Però la realitat era que Hitler tenia tots els poders i no s’havia de sotmetre a ningú. El Reichstag havia aprovat l’Ermächtigungsgesetz o acta de capacitació, amb el títol de “Llei per a remeiar l’angoixa del poble i del Reich”, que l’autoritzava a prescindir del Parlament per fer lleis i, extensament, esdevenir el dictador perpetu d’Alemanya. Ja sabem quin fang es va fer amb aquesta pols.

I tanmateix, aquí i arreu, les pulsions autoritàries creixen, i cada cop hi ha més veus enyorades que reclamen “governs forts” i, encara més, “salvadors de la pàtria”. La història només ens pot ensenyar alguna cosa si la coneixem. Valgui de mostra l’exemple precedent.