La república dels mestres

A la pel·lícula La llengua de les papallones, el personatge interpretat per Fernando Fernan Gómez, un mestre, afirma: “Si aconseguim que una generació, només una generació, creixi lliure a España, ningú no els podrà arrancar mai la llibertat”. La pel·lícula retrata amb una gran sensibilitat i exemplaritat l’enorme esforç de la República espanyola de 1931. Els seus dirigents es van trobar que el 32% de la població no sabia llegir ni escriure, i, en general, que els nivells culturals eren espantosos. En dos anys van fer construir 13.000 escoles, més que en els vint anys anteriors. Per aconseguir-ho, van haver de lluitar, arreu, amb les forces que volien mantenir inculta i inerme la massa treballadora, especialment a Andalusia, on hi havia el major nombre d’analfabets. La República, doncs, va haver d’enfrontar-se a interessos molt poderosos, perquè l’educació havia de ser la palanca que havia d’activar l’ascensor social per als pobres. Ara, 92 anys després, ens trobem amb uns governs, tant espanyol (si ens plau per força) com català, que, lluny d’enfrontar-se als interessos dels poders econòmics, es posen al seu servei. Ara la finalitat del sistema educatiu ja no és formar ciutadans cultes, amb capacitat crítica, sinó formar treballadors (els economistes ja en diuen capital humà) capaços d’adaptar-se a les noves circumstàncies econòmiques. Aquestes inclouen una creixent precarietat: en la duració dels contractes, en la diversitat de tasques, en la indefensió del treballador per la desregulació de les relacions laborals..., i la reducció de la dimensió ciutadana i política dels individus. En aquest nou escenari cal que a l’escola el treballador adquireixi competències, terme sortit de la fàbrica del neoliberalisme. Això significa que només li cal adquirir aquelles destreses laborals i qualitats personals que el converteixin en el treballador ideal, adaptat al capitalisme del segle XXI. L’objectiu és ben clar: convé formar individus amb poca cultura general que puguin desenvolupar feines poc especialitzades i en general mal pagades. El Departament d’Educació ja predica amb l’exemple quant al nou model, i ho fa amb els propis treballadors: els paga malament, menysprea les especialitats docents i els té per un no res.