El caminant i la seva ombra

Quan Machado va escriure allò de “Caminante, no hay camino, se hace camino al andar...” encara era possible romantitzar el desplaçament a peu. Aleshores –el poema és de 1912– caminar no era una opció, sinó una necessitat per a la majoria. Era insignificant per obligada, i tanmateix es tractava una activitat comuna amb un objectiu concret: desplaçar-se d’un lloc a un altre.

Per això era possible, per elevació, al·ludir a un caminar sense camí ni destí, a un caminar sense anar enlloc, potser només pel gust de fer-ho, sense més finalitat que el plaer mateix del passeig. Era possible també insinuar que hom camina sol, sense pressa, una solitud i una pausa que remeten a la vida, on tots, en el fons, estem sols, sovint no sabem on anem i, de tota manera, no podem tornar enrere. Avui en dia, però, la general acceleració del ritme vital ha implicat la devaluació del caminar.

Sembla que ara només caminin els pobres, perquè fins els més penjats tenen un patinet elèctric que els permet anar al ritme dels temps. Així, caminar avui o bé obeeix a una prescripció o consell mèdic, o està vinculat exclusivament a l’oci, i, en qualsevol cas, compta més el destí que el camí. A mi m’ha passat més d’un cop que he topat amb un arbre mentre em desplaçava d’un lloc a un altre, i en una ocasió una mica més i m’envesteix un cotxe en travessar un carrer.

La culpa la té el fet que jo també he assumit l’esperit econòmic actual i, pensant que no he de perdre temps, aprofito per llegir llibres mentre camino. És clar, podem fer moltes coses mentre caminem, escoltar música o xerrar, si ho fem acompanyats. Em pregunto, però, si no és possible concebre el caminar no com allò trivial que fem sense adonar-nos, sinó com alguna cosa amb entitat pròpia.

Pensar, per exemple, s’ha de fer necessàriament assegut, en un lloc recollit i en silenci, amb una ploma a la mà? O són millors els pensaments caminats, aquells que, en el procés d’un vagarejar sense propòsit, se’ns van acudint mentre passem i mirem passar? Hi ha alguna cosa en l’anar a peu que estimuli especialment l’activitat mental, que permeti trobar la veu interior necessària per escriure? O, si més no, que consenti el diàleg amb un mateix, amb un altre jo, com el parlar del caminant amb la seva ombra?.