Parla-mentiders

Els francesos, sempre enginyosos, han inventat un joc de paraules amb el terme “Parlement”, versió francesa del nostre Parlament. Els ha estat fàcil, “parler” és l’equivalent al nostre “parlar”, no debades català i francès són llengües romàniques. I “mentir”, en francès, és idèntic al nostre “mentir”.

A l’hora de conjugar hi ha una diferència menor. La tercera persona del singular del present d’indicatiu en francès fa: “il ment”, nosaltres podem conjugar igual “ell ment” o dir “ell menteix”; en cas de dubte, consulteu Ruaix i Vinyet, Els verbs conjugats. Però tot això és peccata minuta.

Un cop aclarit, anem al joc de paraules: “Parle-ment” és el lloc on la gent menteix quan parla. I els seus inquilins són els “Parle-men-taires”, això és, els individus mentiders de mena, les mentides dels quals tenen la funció de fer callar, –“taire” en francès– el poble que els ha votat. El joc de paraules té un recorregut limitat, però la seva gràcia rau en la profunda veritat que conté.

Com més va més els ciutadans d’arreu tenim la impressió que els Parlaments són cambres buides els membres de les quals gesticulen, criden i s’insulten, com titelles moguts per fils invisibles, segons guions escrits a l’ombra per individus amb interessos molt diferents dels que tenen els seus votants. I justament per això, tant si els interessos que defensen són els seus com els de terceres persones físiques o jurídiques que no apareixen en escena, els “parla-men-taires” han de mentir. Ho fan de bon començament, quan defineixen objectius, estratègies i tàctiques d’accions polítiques i els presenten als ciutadans.

Ho fan quan, després, sense desmentir els objectius, empren estratègies, tàctiques i mesures concretes que de cap de les maneres hi condueixen. I tot plegat mentre mantenen que són coherents i constants en el que diuen i el que fan. I per això, justament, construeixen un castell de mentides per silenciar la remor d’un poble que, fins ara pacient i comprensiu, ha arribat al cap del carrer.Ens farà d’exemple de tot plegat la recent declaració del més prominent dels nostres prohoms qui, referint-se cínicament al tema, deia així: “Els ciutadans jutjaran quina confiança els mereixen uns polítics que un dia diuen una cosa i un altre dia, una altra.”